CENTENARI DE LA SETMANA TRÀGICA
Així anomenem la revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical que esclatà a Barcelona pel juliol de 1909. L'origen fou la l'oposició al rellançament de l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif. Una operació policial per a protegir el ferrocarril miner prop de Melilla encengé un veritable conflicte bèl·lic que comportà la tramesa a l'Àfrica d'una expedició de 40.000 homes, reservistes casats i amb fills majoritàriament trets en bona part del Principat. L'embarcament de tropes a Barcelona comença l'11 de juliol, produïnt-se manifestacions antibel·licistes i incidents al port i pels carrers, enmig d'un clima d'irritació popular contra una guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs amb la policia se succeïren diàriament. El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la guerra, estesa a les principals localitats de Catalunya, i unànimement acceptada amb l'única resistència dels tramviaires; els intents de deturar la circulació dels tramvies donaren lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la violència es desfermà. Barcelona, isolada de la resta del país, es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del carrer, però la revolta, mancada d'orientació política i àdhuc d'objectius concrets, es transformà en un moviment caòtic i incoherent, i manipulada per les directrius ambigües, demagògiques i desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l'incendi d'esglésies i convents, davant la passivitat de l'exèrcit. La manca de suport exterior dels revoltats —per tal d'evitar l'extensió del moviment a la resta de la península, el ministre de governació, La Cierva, l'havia qualificat de separatista—, l'arribada de noves forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita el dia 28. El 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d'agost la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la població civil. La immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall, fou molt forta, però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics d'esquerra, i clausurats més de 150 centres culturals obrers i escoles laiques. L'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia —en qui les autoritats volgueren concentrar la intencionalitat repressiva i exemplar— com a "autor i cap de la rebel·lió", desencadenà una gran campanya internacional de protesta, que fou causa de la immediata caiguda del govern de Maura i de la pujada al poder dels liberals.
Així anomenem la revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical que esclatà a Barcelona pel juliol de 1909. L'origen fou la l'oposició al rellançament de l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif. Una operació policial per a protegir el ferrocarril miner prop de Melilla encengé un veritable conflicte bèl·lic que comportà la tramesa a l'Àfrica d'una expedició de 40.000 homes, reservistes casats i amb fills majoritàriament trets en bona part del Principat. L'embarcament de tropes a Barcelona comença l'11 de juliol, produïnt-se manifestacions antibel·licistes i incidents al port i pels carrers, enmig d'un clima d'irritació popular contra una guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs amb la policia se succeïren diàriament. El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la guerra, estesa a les principals localitats de Catalunya, i unànimement acceptada amb l'única resistència dels tramviaires; els intents de deturar la circulació dels tramvies donaren lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la violència es desfermà. Barcelona, isolada de la resta del país, es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del carrer, però la revolta, mancada d'orientació política i àdhuc d'objectius concrets, es transformà en un moviment caòtic i incoherent, i manipulada per les directrius ambigües, demagògiques i desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l'incendi d'esglésies i convents, davant la passivitat de l'exèrcit. La manca de suport exterior dels revoltats —per tal d'evitar l'extensió del moviment a la resta de la península, el ministre de governació, La Cierva, l'havia qualificat de separatista—, l'arribada de noves forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita el dia 28. El 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d'agost la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la població civil. La immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall, fou molt forta, però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics d'esquerra, i clausurats més de 150 centres culturals obrers i escoles laiques. L'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia —en qui les autoritats volgueren concentrar la intencionalitat repressiva i exemplar— com a "autor i cap de la rebel·lió", desencadenà una gran campanya internacional de protesta, que fou causa de la immediata caiguda del govern de Maura i de la pujada al poder dels liberals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada