L'ESTUDI DE LA SETMANA

Un mileurista guanyaria mil euros més cada any si Catalunya tingués Estat propi. En aquest cas, una família que cobra 4.000 euros bruts al mes, guanyaria gairebé 9.000 euros més a l’any. Aquests són els comptes que ha fet el Cercle Català de Negocis (CCN) , un grup d’empresaris independentistes que presentaran, dimarts a Sant Cugat i dijous a Barcelona, la Nòmina Catalana a tots els empresaris que hi vulguin assistir. Compten amb el suport d’economistes com Emili Valdero, Jacint Ros Hombravella i Elisenda Paluzie, que clourà l’acte de Barcelona, i de l’enginyer Xavier Roig.

Els càlculs estan fets sobre la base que Catalunya, com a Estat propi, utilitzés el dèficit tributari actual amb Espanya per reduir els impostos directes: abaixar els tipus de l’IRPF en tots els seus trams, fins a una mitjana d’un 48,5%; reduir les quotes a la Seguretat Social en un 13,2% i reduir l’impost de societats per deixar-lo en un 20%.

Tot plegat costaria 8.200 milions, un terç dels 22.000 milions en què està calculat l’espoli fiscal. La resta, explica Ramon Carner, president del CCN, s’utilitzaria per assumir les competències pròpies d’un Estat i que ara Catalunya no té, i, a més, a polítiques socials i pensions i a construir i millorar les infraestructures.

La Nòmina Catalana és producte de molts mesos de treball per part del CCN i ara volen oferir-la als seus associats, més de mig miler, perquè la donin als seus treballadors juntament amb la nòmina real: “La Nòmina Catalana ha de ser la corretja de transmissió del sentiment nacional de l’empresari cap als treballadors, que així veuran el que hi perden. És important fer evident que l’espoli fiscal afecta totes les classes”, explica Carner. El CCN calcula que uns 10.000 treballadors catalans ja rebran la nòmina catalana aquest mes.

Sobre les possibles reticències d’empresaris a apostar per l’independentisme per por a no vendre a Espanya, Carner es mostra clar: “El que té un prisma espanyolista, és un empresari mort, i nosaltres volem l’empresari del futur. El mercat mundial és molt més important que el mercat espanyol”. Al marge d’ideologies, el que vol el CCN és “unir els catalans basant-se en la butxaca. La ideologia desuneix; la butxaca uneix, i amb la crisi més”, conclou Carner.

Xavier Alegret pel diari AVUI 29 novembre 2009

ESQUERRA RESPON

La nostra portaveu al Parlament va compartir una bona estona amb els qui ahir al vespre van voler acompanyar-nos en aquest acte de proximitat. Sovint veiem o escoltem l'Anna Simó transmetent als mitjans de comunicació nacionals les posicions i arguments polítics d'Esquerra Republicana. Tenir l'ocasió d' interpel·lar-la directament sobre les qüestions que van anar sorgint per part dels assistents va resultar un exercici interessant, pensem, per tots. La proximitat i distensió amb que va transcórrer l'acte ens va permetre conèixer preocupacions i suggeriments dels presents. Les respostes de l'Anna ens van fer constatar que el projecte d'Esquerra té sentit pel futur del país i utilitat pels ciutadans .

Gràcies per voler-nos transmetre les vostres qüestions.

FESOLS GANXETS

foto web Ajuntament Malgrat

Avui dilluns ha començat la sisena edició de les Jornades Gastronòmiques del Fesol del Ganxet. Ens en vam assabentar el passat divendres -és a dir dos dies abans de l'inici- tot escoltant la tertúlia de Ràdio Malgrat. Tot un prodigi de facultats comunicatives per part d'aquesta Regidoria de Comerç i Turisme. Ni un cartell, ni una banderola ... res més que una nota de premsa penjada a la web de l'Ajuntament avui mateix. I dient que la regidoria continua amb la promoció d'aquest "producte tan arrelat i tan típic de Malgrat" es queden tan amples.

Doncs, no. No estan fent cap esforç per posar el ganxet en el mapa gastronòmic -ni que sigui el comarcal- quan la qualitat única del produït a Malgrat és reconeguda pels més entesos en la matèria. Són incapaços de coordinar-se entre les regidories de Promoció Econòmica i Pagesia i emprendre actuacions per donar volada al producte i promocionar-ne el consum. I aquesta és la tàctica, si una qüestió no interessa, la anem fent agonitzar lentament fins que ja no té remei.

Aquest equip de govern viatja sovint a d'altres Estats per conèixer quina mena de polítiques s' apliquen en àmbits d'interès públic. Un consell gratuït, per informa-se de com pot ser una possible promoció del Fesol de Ganxet, s'haurien de deixar caure aquesta setmana per la veïna població de Palafolls, interessar-se per la difusió que es fa allà del producte esmentat i aprofitar alguna de les conclusions que en treurien.

L'ARTICLE DE LA SETMANA

La crisi de veritat

Se sol dir que hem de saber aprofitar l’actual recessió econòmica per convertir-la en una oportunitat de futur. D’acord. Ara bé, per poder encarar amb èxit aquesta oportunitat, crec que és convenient que prenguem consciència que la veritable crisi, la que ens ha conduït fins a l’actual situació, la que ha provocat la major part dels malestars que ara tractem d’analitzar, racionalitzar i resoldre, no ha estat la protagonitzada per la recessió, sinó la que es va acabar l’estiu de 2007. Sí, ho han entès bé: la veritable crisi, en el sentit de trasbals veritablement traumàtic, no és la que ara atrau tots els focus d’atenció social i política, sinó la que la va precedir i que es va caracteritzar per un creixement continuat, artificiós i accelerat durant gairebé una dècada.

Efectivament: la crisi que no vam saber aprofitar com a oportunitat i que ara ens crea tants maldecaps, va ser la de crisi de creixement. El fet que aquest creixement portés afegida una millora del benestar material, o més particularment, del nivell de consum, ni que fos circumstancial, mal repartit i que n’haguéssim de pagar un cost social enorme, va fer que ningú no se’n queixés. Com a molt, vam protestar per les molèsties, però més per tal que s’hi posessin pegats, que no pas per aturar-ne les causes de fons. És com si per evitar el soroll haguéssim demanat taps de goma per a les orelles. Es creixia amb desmesura però gairebé tothom –uns més que d’altres, això sí– en treia algun profit. Ara bé: les transformacions no desitjades, les més greus dislocacions socials, els desordres en els estils de vida, l’increment de les desigualtats, el col·lapse i deteriorament dels serveis públics, tot això viscut des d’un desconcert que alguns van confondre amb una “crisi de valors”, tot ho va provocar un tipus de creixement bastit damunt la sorra i que és el que ara s’ha esfondrat.

Per començar, d’aquell creixement en vénen molts dels problemes de governança que ara es posen de manifest. Els governs, a tots els nivells, van aconseguir uns increments d’ingressos extraordinaris que els resolien el problema d’un finançament regular pobre. Els municipis que podien, per la seva situació estratègica i perquè tenien sòl en abundància, anaven oferint més i més habitatges i, amb les taxes, els seus governs resolien dèficits urbanístics endèmics, oferien cada dia una imatge més endreçada del poble o la ciutat, però també s’embrancaven en projectes onerosos i d’interès molt discutible, i en tot cas, obertament insostenibles. S’han fet moltes obres públiques amb una mentalitat més pròpia del nou-ric que no pas amb la d’administrador prudent. El creixement permetia l’exhibició de múscul públic que es traduïa en vot electoral, sempre a favor dels que l’havien pogut mostrar, val a dir-ho, sense haver fet gaire exercici. Això també explica la llarga durada d’alguns governs municipals, l’estabilitat dels quals els venia regalada per una conjuntura de creixement favorable i que els feia semblar eficients. En aquest sentit, el creixement especulatiu no tan sols afavoria comportament irregulars, sinó que ha fet possible uns estils arrogants que, al seu torn, també han contribuït al clima de desconfiança actual cap a la política. La crisi d’ara serà bona perquè farà canviar governs acomodats.

No cal que digui que el segon àmbit on aquella crisi de creixement ha fet molt mal ha estat en el món empresarial i financer. No es pot dir el mateix de tothom, però la mà d’obra fàcil i barata per una banda, i un increment esbojarrat del consum per l’altra, van fer ajornar molts projectes d’innovació, van relativitzar la importància de l’endèmica baixa productivitat del país, van restar importància a la necessitat de la internacionalització de l’economia i van endarrerir la preocupació pel talent i l’excel·lència. No és que no se sabés, però no es percebia com a urgent. Amb totes les honroses excepcions que es vulgui, la pràctica dominant va ser oportunista, curta de vista i incapaç d’adoptar una visió estratègica. Ara, amb la recessió, es farà de la necessitat virtut. Els canvis ara inajornables, però, són més traumàtics del que haurien pogut ser: hi ha empreses que no arriben a temps de fer-lo, i es fan reconversions molt lesives per als treballadors i per al territori. Diu que tenim les millors escoles de negoci del món, però sembla que els seus alumnes es van deixar enlluernar exactament igual que els que havien anat a les escoles dolentes.

En tercer i darrer lloc, per no repassar-los tots, cal parlar també del món educatiu. Perquè, com he argumentat en altres ocasions amb més detall, l’actual crisi educativa només té a veure amb el propi sistema educatiu de manera molt reduïda. La major part de problemes també deriven d’aquests anys de creixement amb un rumb equivocat o, encara pitjor, sense direcció. La recessió i l’austeritat pressupostària actual no són pas la causa del desconcert educatiu, sinó que el posen en evidència de manera més crua. La crisi no era de valors, doncs, sinó del model de societat que proposava –i forçava a seguir– uns nous valors acomodats a les necessitats d’aquell tipus de creixement. I res no hi ha de més inútil que voler educar en valors a contracorrent dels que permeten seguir el curs central de vida social, si alhora no es posa en entredit aquest mateix ordre social. El diferencial d’abandonament escolar o d’absentisme a les aules respecte d’altres països europeus, per dir-ho breu, s’explica més pel paper de la construcció en l’economia catalana que no pas pel fracàs del sistema escolar. De la mateixa manera, el rànquing que ocupem als informes PISA, i particularment l’escassetat d’excel·lència a les aules, es poden explicar millor per les dislocacions socials que provoca una demografia convulsa que ha de ser atesa de manera prioritària per garantir la cohesió i la igualtat, que no pas per cap suposada greu incompetència dels professionals de l’ensenyament. Sí: la crisi educativa, a les famílies, a les escoles, és prèvia a la recessió i es correspon, no tan sols però sí que de manera principal, a un model de societat que afavoria, premiant-los, la frivolitat, el presentisme o el menfotisme general.

Així doncs, crec que és molt important que s’entengui que el problema no és la recessió, sinó el model de creixement en què estàvem instal·lats. Mentre creixia el PIB, el país s’empetitia. Per tant, la solució no és tornar a créixer al preu que sigui, sinó fer-ho d’una altra manera, orientant-lo no tan sols a satisfer la humana cobdícia, sinó a fer una societat més rica, també, però sobretot més neta i noble, culta, lliure, desvetllada i feliç.

Salvador Cardús i Ros. Diari AVUI 22 novembre

LES FRASES DE LA SETMANA

Les dones hem après a teixir convivència. I en el nostre tarannà hi ha la constància. Els dos valors s'han d'incorporar a l'exercici del lideratge polític, anteposant-los a l'ambició i a la competitivitat.

Nuria Parlón. Alcaldessa de Sta. Coloma de Gramenet a El Periódico de Catalunya.

DE LA NOVA LLEI ESPANYOLA DE L'AUDIOVISUAL

L'Estat espanyol mai no ha tingut una política de l'audiovisual a llarg termini ni cap model consensuat. La nova llei espanyola tampoc no defineix clarament un model. Però el que sí fa és regular i ordenar molts dels aspectes que són competència de la Corporació Catalana i del Consell de l'Audiovisual de Catalunya i que ja estan regulats a través de la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya.
La nova regulació respon als interessos dels grans operadors privats espanyols que en seran els únics beneficiaris. I si bé inicialment aquesta llei no afectarà les televisions autonòmiques, els seus promotors ja han deixat ben clar que volen que la nova normativa toqui de ple les televisions públiques autonòmiques.

El PSOE, a instàncies dels grans lobbies d'operadors privats espanyols, prepara una llei que pretén suprimir la publicitat a les televisions públiques, fet que les deixaria com les germanetes pobres de l'espai audiovisual. També limita la capacitat de les televisions públiques d'oferir una oferta atractiva a la ciutadania, fet que accentua el desequilibri de condicions per competir en el mercat tot decantant-les clarament a favor del potent sector privat.
La llei també menysté qualsevol altre llengua que no sigui la castellana. Obvia qualsevol reconeixement de les altres llengües de l'Estat i consagra un model basat única i exclusivament en el castellà. Finalment, per si no fos suficient, la llei planteja reforçar únicament la part del sector audiovisual que gravita a l'entorn de la capital espanyola en detriment del potent sector audiovisual català.

Els inspiradors-promotors de la nova llei, en connivència amb el PSOE i CiU, després de felicitarse públicament per la nova normativa, ja s'han afanyat a reclamar que s'estengui a l'àmbit autonòmic per impedir que, entre d'altres, TV3 pugui continuar tenint ingressos publicitaris. La UE considera que “els serveis de comunicació audiovisuals són tant serveis culturals com econòmics”. Considera, a més, que han de ser els garants de la llibertat d'informació i el pluralisme, i que això justifica que els siguin aplicades normes específiques. Però la llei de l'executiu espanyol s'articula talment com si l'audiovisual fos una activitat econòmica més. Això els permetrà acabar intervenint en el mercat català amb una invasió competencial justificada i rebaixar al mínim les responsabilitats culturals, lingüístiques i ciutadanes dels mitjans de comunicació. La nova llei espanyola atorga tots els avantatges als operadors televisius ubicats en l'àrea de Madrid i molt concretament a algunes de les empreses allí instal·lades. Això trencaria definitivament el ja fràgil equilibri entre el sector públic i el privat i arraconaria moltes de les productores independents del nostre país.

Esquerra ha presentat fins a 89 esmenes a la llei espanyola que, entre d'altres, apel·len al respecte competencial, al manteniment del model mixt de finançament dels mitjans públics, a les obligacions dels operadors estatals vers la resta de llengües oficials diferents del castellà i a un reconeixement específic dels mitjans de comunicació audiovisuals sense ànim de lucre.
L'objectiu de les esmenes és evitar l'amenaça que s'aboca sobre la televisió pública catalana que és l'instrument més potent de què disposa i ha disposat mai la llengua, la cultura i la nació catalanes. Per això, les esmenes també fan referència a la reciprocitat d'emissions entre televisions públiques en altres territoris, mesures més eficaces per combatre la proliferació d'emissores il·legals o garantir la televisió de mobilitat en l'àmbit autonòmic.

L'ARTICLE DE LA SETMANA

THE INDEPENDENT

Minor languages ,major importance

By Michael McCarty

Jo diria que tothom sap què vol dir la paraula trobador (una mena de joglar errant). Els trobadors originals varen ser els primers poetes europeus a escriure en una llengua Romànica evolucionada del llatí . Aquests varen ser els iniciadors de la tradició poètica europea al segle XII i ho van fer escrivint en provençal (que avui coneixem com a occità).

El poema trobadoresc més famós és "Amor de lonh" -"Amor de lluny"- , d'en Jaufré Rudel.Es un poema que descriu un jove de la noblesa que està captivat pels relats de la bellesa d'una princesa llunyana (ella és Hodierna de Trípoli) i la llegenda diu que després del llarg viatge per veure la princesa i en arribar, ella malalta cau morta als braços del noble.
Les dues primeres línies del repetitiu poema són "Quan els dies de maig són llargs, la cançó dels ocells llunyans esdevé una dolça melodia per mi ".

I parlo d' això perquè la setmana passada vaig estar a Barcelona fent el reportatge sobre les negociacions prèvies a la cimera pel clima de Copenhagen, i al final de la jornada, era ja massa fosc per admirar la natura de la capital catalana (a banda del trist espectacle dels ocells engabiats a les rambles). Vaig optar per anar a l'hotel i en connectar l'aparell de televisió de l'habitació vaig escoltar la parla catalana.

El català i el provençal /occità són molt similars , amb la diferència que el darrer està patint una lenta agonia, mentre el català creix amb més força que mai, amb 10 milions de parlants i diversos canals de televisió com ara la tv3 de llengua catalana. Vaig escoltar els anuncis de xampús, d'assegurances, i fins i tot el partit de la copa uefa entre Slovia i València, tot en català. Vaig tancar els ulls i mentre em submergia en un bany de paraules pensava: És aquest el so de les paraules d'en Jaufré Rudel ?.

Si simpatitzes amb les espècies amenaçades, és molt difícil no sentir el mateix per les llengües en perill. En cada cas abracem extraordinàries i complexes creacions que probablement seran aixafades sota el pas de les llengües majoritàries. Existeixen unes 6.000 llengües però només unes 30 predominen al món.
Moltes desapareixeran, si no és que prenen part en la lluita de rereguarda, a l'estil català.

(Traducció Joan Buch).

LA FRASE DE LA SETMANA

"Personalment crec que la tensió que s'ha instal·lat al Ple es mantindrà fins que s'acabi la legislatura"

Teresa Verdaguer. Portaveu del Grup Polític Municipal d'ERC a l'Ajuntament . Entrevista del programa " El dia per davant" de Ràdio Malgrat

LA CAUSA AMAZIGH,LA CATALANITAT I EL COMPROMÍS D'ESQUERRA

Des de l’any 2004, tot complementant la feina que s’endegava des del Principat, a Madrid Esquerra ha fet forat en favor en la causa del poble amazigh. Ens hi conduïen, com a mòbils, raons de caràcter històric, com ara la solidaritat del republicanisme, de l’anarquisme i del nacionalisme catalans amb la lluita dels rifenys contra l’exèrcit colonial espanyol, així com la identificació de solidaritat lingüística arran de la marginació que encara avui dia pateix la llengua tamazigt des del Marroc a Egipte i d’Algèria a Níger com a conseqüència del procés d’arabització i del colonialisme europeu. Tanmateix, cal fer remarca d’una tercera causa que encara ens motiva més: molts dels nous catalans provenen del Magrib i són amazigh.

Quant a la tasca desenvolupada, destaquem tres àmbits. En primer lloc, haver estat el catalanisme, i en concret l’independentisme, qui ha tret del silenci i de la ignorància el “Gernika rifeny”, és a dir, l’ús d’armament químic prohibit per la comunitat internacional per part de l’exèrcit colonial espanyol a instància i voluntat del rei Alfons XIII. La fermesa i la perseverança amb què Esquerra ha defensat repetidament en el parlament espanyol la necessitat de reconèixer i reparar el genocidi (i repetidament negat per part del PP i el PSOE) ha tingut un gran ressò a l’Estat marroquí (darrerament la televisió marroquina se n’ha fet altra vegada ressò i se n'ha incrementat l'interès a partir sobretot de la decisió del govern italià de demanar perdó i rescabalar les víctimes del colonialisme a Líbia) ha intensificat encara més les relacions i l'amistat entre la catalanitat i el món amazigh.

Un segon àmbit ha estat el de les reclamacions lingüístiques. Encara que l’Estat espanyol hagi signat la Carta Europea de les Llengües Regionals, a la ciutat de Melilla, on més de la meitat de la població és d’origen berber i de llengua materna tamazigt, la llengua pròpia, lluny de ser reconeguda com a cooficial, ni tan sols és present en el sistema escolar com a llengua optativa. D’igual manera, és exclosa de qualsevol altra institució de l’administració. Però les repetides exigències d’Esquerra, finalment, han assolit un gran èxit: per primera vegada els pressupostos generals de l’Estat (repetim-ho, per primera vegada!) ha incorporat una esmena d’Esquerra que obliga l’administració espanyola ha consignar-hi una partida per al foment de la llengua pròpia. Més enllà que la partida aprovada és molt més reduïda del que exigíem, puc traslladar l’emoció amb què s’ha viscut per part de la comunitat amazigh de Melilla, puix representa que l'Estat reconeix obligacions. Assolit aquest escenari, és evident que en els successius pressupostos la partida només podrà créixer, però mai ja no podrà desaparèixer.

I, finament, el camí cap al reconeixement polític, el de l’autogovern del amazigh i, en concret, dels de nacionalitat marroquina. Ja es coneix el projecte d’autonomia del monarca alauita pel que fa al Sàhara, un projecte d’autonomia que el món amazigh pretén forçar que s’universalitzi arreu del Marroc. D’aquí la importància de la convocatòria per part de les associacions amazigh maroquines d’una conferència sobre el procés de regionalització sota el patrocini del Congrés Mundial Amazigh a Al-Hoceima, al Rif, els dies 7 i 8 de novembre. I allà, hi era el catalanisme polític (en Carles Llorens de CDC) i Esquerra per tal de fer-los arribar la nostra experiència autonòmica, transmetre’ls les nostres aspiracions nacionals i, sobretot, fer-los arribar la nostra solidaritat activa.

Em costa transmetre el profund sentiment d’estima i esperança que tenen envers la catalanitat, sentiment copsat tant per part dels representants provinents del Marroc, com per part dels d’Algèria, d’entre els quals Belaïd Abrika, líder de la Cabília, icona de las grans mobilitzacions amazigh pel reconeixement de la personalitat política i lingüística a l'Estat d'Algèria.

Però més enllà de les emocions, cal ser conscients de tot allò a què ens obliga, als catalans, haver escevingut, davant del món, exemple de la perseverança en la voluntat de ser i de decidir el nostre futur.

Joan Tardà. Diputat al Congrés.

ESGLÉSIA AMB EL POBLE

Nosaltres, sí deixaríem els locals

El Bisbat ens ha remès una nota considerant
que no podem deixar els locals parroquials
per una “consulta sobre la sobirania” perquè diuen
“ ens adonem que una “consulta”,
com la que es planteja en aquests moments,
porta o pot portar una divisió de la mateixa
comunitat parroquial, i del mateix poble,
sigui per la pregunta a respondre, sigui per
l’oportunitat, sigui pel lloc on es realitza”
i continuen dient, “per això considerem que
no s’han de realitzar ni les reunions preparatòries
ni la consulta posterior, en cap dels
locals o dependències parroquials”,
en base a que “els promotors han de respectar la
llibertat, i sobretot la identitat de la nostra Església,
i alhora l’opinió, manifesta o no,
dels membres de les nostres parròquies que és prou variada”.

En base a que han de respectar la nostra llibertat,
la nostra identitat, la nostra opinió
(que és prou variada, ja ho sabem en tot el que fem),
nosaltres , precisament per això
(per la nostra llibertat i la nostra opinió),
deixem i deixaríem els locals en una consulta
d’aquesta mena. Nosaltres, sí deixaríem els locals de la parròquia
si alguna organització ciutadana o partit polític
ens demanés els locals per fer-hi una consulta popular i/o les
reunions prèvies. I això no costa gaire d’endevinar.
I els que ens coneixen i que coneixen la parròquia de Poblenou,
ho saben perfectament. Perquè la parròquia de
Poblenou de sempre que ha estat una casa d’acollida,
una casa de promoció de participació comunitària i
els únics locals que ha tingut aquest barri des de molt de
temps: reunions clandestines en temps de Franco
(i no exemptes de denúncies), consultes populars,
reunions dels partits polítics, debats, associacions ciutadanes,
lloc de naixement de grups i associacions,
reunions de l’Ajuntament i un llarg etcètera.
I sempre hem estat reivindicatius en el sentit que el barri
necessitava i necessita encara locals adients per atendre
aquesta demanada de reunions, de participació, i de locals per
les demandes de trobades familiars que té el nostre barri.

I si alguna d’aquestes reunions era motiu d’escàndol d’algú
(que també ho ha estat) s’ho ha hagut d’empassar
perquè ha pesat més el compromís de la parròquia (i de l’església)
amb el seu barri que no pas les divisions que podria
portar aquesta acollida. I això ha de continuar així.
I així pensem continuar actuant nosaltres a la nostra parròquia.

Ramon Masachs
4 de novembre del 2009
Parròquia de Poblenou – Pineda de Mar

ADÉU AL NACIONALISME, VISCA LA NACIÓ!

Conferencia La Pedrera

View more documents from ERCMalgrat.

Sota aquest títol, Carod va conferenciar ahir exposant la seva visió de la conjuntura política. Aquestes són algunes de les principals reflexions fetes pel vicepresident del Govern:

Gràcies als dos governs catalanistes i d'esquerres, opina que 'han augmentat els independentistes estratègics, els independentistes no essencialistes, els independentistes del
benestar. Molta gent ha obert els ulls i ja hi ha independentistes a tots els partits, independentistes de totes les sensibilitats', fet que ha posat nerviosos 'molts sectors', perquè l’independentisme ja no és un reducte, ni es pot reduir. La transversalització del sobiranisme és una evidència irrefutable.'

Carod considera també que 'molts voldrien que l’independentisme tornés a ser un moviment d’uns quants convençuts sense cap altre projecte polític ni proposta nacional que el retorn a les essències', alhora que critica que 'uns quants independentistes els fan el joc', en referència a formacions extraparlamentàries com la CUP o Reagrupament.

'No és hora d'escissions'

Carod ha dissipat qualsevol ombra de dubte respecte si encapçalarà cap nou projecte polític: 'No és hora d’escissions ni de més fragmentacions en el mapa polític català (...). Han passat moltes coses i en passaran més encara. Tot va cada cop més de pressa. S’acosten canvis profunds en la política catalana, els propers anys. I jo seré en aquests canvis. I hi sóc ara ja, contribuint a preparar-los, sense la més mínima interferència en la dinàmica electoral. Vull contribuir, a primera línia, a construir la nació des de l’esquerra.'

Contra la pedagogia envers Espanya

Carod també s'ha adonat que és inútil 'continuar pensant, ingènuament, en les bondats de la pedagogia en aquelles latituds i abocar-hi més diners, més temps i més energies', alhora que s'ha exclamat que 'si tots els recursos emprats, al llarg dels anys, per fer pedagogia de Catalunya a Espanya (amb exposicions, conferències, cursos, viatges amunt i avall, publicitat, mostres gastronòmiques, articles, anuncis, i àpats de treball) els haguéssim utilitzat per fer pedagogia a Catalunya, les coses ens haurien anat d’una altra manera.'

Crida a l'optimisme

Carod ha tornat a reiterar la seva crida a l'optimisme com a via per a salvar el país:' Qui volem que s’apunti a una nació de discurs derrotista, de pessimisme col·lectiu, a una pàtria que s’extingeix, qui volem que utilitzi una llengua que s’acaba, segons sentim a dir des de fa anys?'

Alhora, ha constatat la necessitat que el missatge catalanista es reinventi: 'El motor de la construcció permanent de la nació catalana no pot ser la nacionalista, esgotadora i frustrant obsessió antiespanyola.' Creu que 'ens cal abandonar l’empat infinit de la confrontació entre dues identitats essencialistes (la del nacionalisme que té estat i la del nacionalisme que no en té i el pateix, la del només som només catalans o només espanyols) per guanyar l’adhesió de la totalitat de la ciutadania a la construcció d’un projecte nacional lliure, comú, compartit, de futur, que es basi en la seva voluntat.'

Reinterpretant la màxima pujolista de 'És català qui viu i treballa a Catalunya', Carod opina que 'És català qui vol construir el futur nacional amb nosaltres, és català qui en vol ser. No es tracta d’assimilar, sinó de compartir la nació, donant veu i un lloc de respecte per a tothom.'

Font: Directe.cat