Braus

Aquest matí el Parlament de Catalunya ha aprovat una Llei per l'abolició de les curses de braus que entrarà en vigor l'u de gener del 2012. Aquesta és fruit d'una ILP signada per 180.000 ciutadans que l'han impulsada des de la societat civil. Els 21 diputats d'ERC l'han votada favorablement contribuint així a la seva aprovació per majoria absoluta. 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abtencions.
Els qui han centrat el debat en termes d'identitat han estat principalment les forces "unionistes". El bombardeig mediàtic serà fort les próximes jornades. Poques hores després ja es percep la intensitat del mateix. Com exemple declaracions d'il·lustres de la caverna com el Sr. Mayor Oreja:"La prohibicion de los toros refleja una profunda crisis nacional". Haurem de preguntar-nos doncs, qui és l'identitari aquí?
Cal destacar l'intervenció de Joan Puigcercós centrada exclusivament en qüestions científiques,ètiques i jurídiques. Puigcercós ha recordat que "un espectacle que es basa en el patiment d'un ésser viu és èticament condemnable i que si una acció és condemnable s'ha d'actuar al marge que sigui residual o no", alhora que ha negat que es tracti d'un debat identitari: "l'abolició de la tortura no té pàtria, és un bé universal que subscriuen la majoria de ciutadans de Catalunya al marge de les seves conviccions polítiques".
Resaltar que a banda de l'éxit de l'ILP, durant mesos s'han presentat als Ajuntaments del Principat mocions demanant l'abolició d'aquesta pràctica. A l'Ajuntament de Malgrat de Mar el Grup d'Esquerra Republicana la va presentar al Ple de l'abril del 2009
http://fitxers.esquerra.cat/arxius/malgratmar/200904_abolicio_curses_braus.pdf.
La moció no es va aprovar pels nou vots contraris del govern local de PSC i PP. Els socialistes argumentaren el fet que el Parlament ja havia tractat feia uns mesos la qüestió amb motiu de l'aprovació de la Llei de protecció d'animals i que no consideraven oportú obrir el debat novament. Els populars manifestaren no donar suport a la moció per ser creients en les tradicions, considerant que, en tot cas ja ho decidiria el Parlament.
Bé, doncs el Parlament ja ha decidit i pel que sembla a can PP els costa acceptar les seves decisions sobiranes. Ja parlen de Lleis de "rango superior que tengan validez en todo el territorio nacional". El PSC, tot i haver donat llibertat de vot, s'ha manifestat majoritàriament en contra de la supressió de les curses mostrant una nul·la sensibilitat davant el patiment dels braus.
El Grup Municipal d'Esquerra celebra haver posat el seu gra de sorra en tot aquest procés i ens alegrem que avui el nostre país sigui una mica més civilitzat.

Teresa Verdaguer i Massó.

Així ens tracta Espanya.

El passat 12 de juliol, "Le Monde" dedicava la totalitat de la seva pàgina 3 a un reportatge, demolidor, sobre l'aeroport de Ciudad Real. Es tracta d'un equipament d'última generació, amb una de les pistes més llargues d'Europa (4 Km), capaç fins i tot de permetre l'aterratge de l'Airbus A380, l'avió comercial més gran del món. Les instal·lacions estan dimensionades per acollir un volum de dos milions i mig de passatgers l'any. Per gestionar-lo hi ha 91 treballadors directes, més uns 200 de les diverses empreses concessionàries.

"Avui, un silenci de catedral regna en l'immens hall de les sortides", escriu el reporter del diari parisenc. El cas és que l'aeroport de Ciudad Real només té tres vols setmanals, que gestiona Ryanair gràcies a una subvenció pública. La cafeteria pràcticament només serveix esmorzars als mateixos treballadors, que dilluns, dimecres, dijous i dissabte són les úniques persones que volten pels passadissos en tot el dia.

Una obra d'aquesta magnitud ha necessitat invertir-hi, d'entrada, 500 milions d'euros. Bona part els va posar Caja Castilla-La Mancha, que ha estat invervinguda pel Banc d'Espanya i ha hagut d'avalar 9.000 milions d'euros amb diner públic. Ara, la Junta de Castella-La Manxa ha injectat en l'aeroport 140 milions més, que aniran a compensar les pèrdues, enormes i constants. Ciudad Real té 75.000 habitants, més o menys les dimensions de Rubí. Disposa d'estació de TGV i aeroport internacional.

D'altra banda ahir es feia pública la retallada del Ministerio de Fomento pel que fa a les inversions en infraestructures a Catalunya. Una de les obres afectades té un gran perjudici per un aeroport català, el de Lleida-Algüaire, que amb pocs mesos de funcionament està aconseguint unes xifres d'utilització que desborden les previsions més optimistes.
Fins i tot està previst un procés d'ampliació que la Generalitat iniciarà el proper dilluns per donar resposta a la demanda d'un futur a mig plaç. Doncs, bé el Ministerio suprimeix la inversió en l'Autovia Lleida-Vielha en la que es contemplava l' accés a l'aeroport des de la ciutat de Lleida.
Calen solucions per aquest i molts altres greuges que l'estat espanyol provoca i que estan reduint les potencialitats de desenvolupament de Catalunya. Solucions com un Estat Català que ens permeti donar resposta als problemes que Espanya no ens permet resoldre perquè ens ofega econòmicament.

El Govern de la Generalitat ha acordat interposar un recurs d’inconstitucionalitat davant el tribunal Constitucional en relació al Reial Decret Llei pel qual es crea el Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local 2010.

El Govern va considerar que el Reial Decret podia vulnerar les competències reconegudes a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya en no haver reconegut cap mena de participació de la Generalitat en la gestió de les subvencions i, per tal d’intentar resoldre aquests objeccions competencials, el 19 de gener de 2010, va acordar iniciar negociacions en el marc de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat. Però tot i la tasca realitzada al Grup de Treball creat, no s’ha pogut resoldre cap acord satisfactori.

El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, va emetre un dictamen a petició del Govern en què considera que diversos preceptes d’aquesta norma, singularment els referits al procediment per a l’execució del Pla, no respecten l’odre competencial i vulneren les competències de la Generalitat recollides en l’article 114.3, en relació amb l’article 152.4, i altres articles concordats a l’Estatut.

Cal recordar que les inversions previstes al FEOSL 2010 al nostre municipi afecten a la construcció del nou arxiu municipal. El cost del projecte és de 1.600.413 euros.
Els altres projectes que s'han presentat són: projecte d’inversió per a les obres de modernització i renovació de les instal·lacions de climatització d’edificis municipals: Ajuntament i Centre Cívic de la Immaculada (186.431,71 euros), implantació i desenvolupament informàtic del Pla de Seguretat Local integrat amb l’aplicació de Gestió Policial (17.400 euros), projecte de desenvolupament tecnològic i modernització de l’Ajuntament (73.018 euros) i adquisició del sistema integrat de telefonia i ràdio de la Policia Local (96.886 euros).

L'Eurocambra acusa l'Estat d'incomplir els acords pel català a Europa

El president de l'Eurocambra, Jerzy Buzek, ha remarcat que Madrid s'havia compromès a traduir al català tota la legislació adoptada per codecisió però encara no ho ha fet.

El Parlament Europeu, el Consell de la UE i el Defensor del Poble Europeu han acusat el govern espanyol, en diverses cartes enviades a l'eurodiputat d'ERC, Oriol Junqueras, d'incomplir els acords que va signar el 2006 per l'ús del català a les institucions europees. El president de l'Eurocambra, Jerzy Buzek, ha remarcat a la seva carta que Madrid s'havia compromès a traduir al català tota la legislació adoptada per codecisió però encara no ho ha fet, i per això el Parlament Europeu no pot penjar a la seva pàgina web la versió en català d'aquests acords.
"Les respostes de les institucions europees són ben explícites: l'estat espanyol és el principal enemic del català a Europa", ha sentenciat Junqueras.

En la carta que Buzek li ha enviat a Junqueras, el president de l'Eurocambra es compromet a penjar a la pàgina web de la institució els documents en català tan bon punt el govern espanyol li presenti les traduccions. Per la seva banda, el Defensor del Poble Europeu, Nikiforos Diamandourus, també posa en relleu que el govern espanyol tampoc ha complert els acords del 2006 perquè no ha traduït el formulari de reclamació del Defensor del Poble ni els documents informatius més rellevants de la institució. Diamandourus reafirma, també, el seu compromís a penjar al lloc web del Defensor del Poble Europeu les traduccions al català tan aviat com el govern espanyol les hagi elaborades. Igualment, el Consell de la UE ha subratllat que només podrà complir l'acord pel català quan el govern espanyol faci les traduccions.

Així mateix, Buzek aprofita la carta per recalcar que l'ús del català al Congrés i al Senat espanyols li sembla 'molt restrictiu'. Totes aquestes cartes responen a una bateria de 17 preguntes parlamentàries que Junqueras va enviar al mes de març a les institucions europees per conèixer l'estat dels acords signats amb l'Estat, que després de quatre anys encara no han entrat en vigor. 'La resposta de les institucions ens porta a una conclusió molt clara: l'Estat fa tot el possible per impedir l'avenç del català a Europa', lamenta Junqueras.

SOM ON SOM

Mentre l’actual legislatura dóna els últims cops de cua, els episodis no s’aturen i ens van deixant un pòsit de detalls molt útil per determinar fins on assumeixen les forces polítiques del nostre Parlament el que els va demanar en manifestació multitudinària la ciutadania el 10-J. La sessió extraordinària convocada ahir per tal de debatre una resolució de rebuig a la sentència dictada pel tribunal constitucional ha servit per constatar quin serà el full de ruta de les diferents formacions per donar resposta a aquesta demanda que els va fer el poble. Tot i que es va aprovar una resolució de forma majoritària (CiU, PSC, ERC, ICV-EUiA) basada en el text que dona pròleg a l’Estatut de Miravet, el debat va permetre albirar les posicions particulars de cadascú a l’hora d’afrontar la situació en la que ens deixa la sentència del Constitucional.

Els convergents proposen “encetar un nou camí, sense cap límit, evitant al màxim les fractures socials. En el nou rumb potser caldrà fer algunes primeres escales. En altres Parlaments el fet d’administrar els propis recursos genera unanimitat.” conclou Artur Mas. Com si tots plegats ens haguéssim de posar a tirar aigua al vi tot esperant que l’Estat espanyol ens deixarà mai administrar sota un concert econòmic propi. Els espanyols fins aquí hi arriben i mai es tancaran l’aixeta del seu mannà. Aquest nou camí que proposa el Sr. Mas és un post-autonomisme que pot arribar a cansar el país. A cansar-lo d’esperar la collita que tots ens hem de posar a segar perquè les espigues estan ja ufanes. Pot fins i tot arribar a escanyar la veu del nostre poble que en aquests moments i com mai crida ben alt que ja no l’alimenten molles i vol el pa sencer.

D’altra banda socialistes i ecosocialistes es desafien per la patent del nou federalisme que ha de donar solucions a l’atzagaiada del constitucional. Els uns volen “refer” l’estatut que ells mateixos van contribuir a “cepillar” abans de la ribotada definitiva del Constitucional amb la recomfortant recepta de l’anàlisi optimista de la sentència. Volen “aixecar la nostra veu, expressar la nostra indignació, el nostre malestar, la nostra disconformitat amb la sentència, tot i acatar-la; refer el pacte estatutari posant en marxa tots els mecanismes polítics, jurídics, legislatius i de cooperació institucional per desenvolupar el potencial d'autogovern contingut en l'Estatut votat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya; i enfortir el pacte constitucional de tal manera que les institucions espanyoles reconeguin la realitat nacional de Catalunya, el nostre autogovern, les nostres institucions, els nostres símbols, la nostra llengua i la nostra cultura, el nostre dret civil i la nostra tradició jurídica i un finançament just”. La dissort està, per ells és clar, en que aquestes solucions les ha de portar a la pràctica un govern, el central, liderat per un home al qui els catalans ja li coneixem el valor de la paraula donada. Tot el que demanen queda a la voluntat del Govern estatal de torn i a les avinenteses que aquest pugui patir. Una garantia de que per aquí no es va enlloc,vaja!.

Els altres, els ecosocialistes manifesten que "cal una reforma de la Constitució en sentit federal i si l'Estat no respon afirmativament a les exigències catalanes, l'única sortida viable seria, si existís una majoria social que ho reclamés, que les institucions catalanes impulsessin els mecanismes jurídics i polítics per fer possible l'exercici efectiu del dret a l'autodeterminació. Nosaltres entenem aquest dret com la capacitat de Catalunya de decidir lliurament el seu destí. Però aquest decisió hauria de respondre a un autèntic debat de totes les alternatives, i defugir el simplisme d'autonomia o independència". "Volem anar mes lluny però volem fer-ho amb la majoria de la societat. Catalunya serà allò que decideixi la seva ciutadania", ha finalitzat. Si no ho tinc mal entès, per reformar la constitució cal una majoria de 2/3 parts del Congrés espanyol. És a dir, que una bona part dels diputats populars a més de tots els socialistes estiguessin disposats a “federalitzar” la Constitució. Sembla més factible, doncs, la via que ens porta a exercir el dret a decidir si volem autodeterminar-nos i de quina manera ho volem fer.

Finalment els republicans diem “hem d'iniciar la transició cap a un estat propi, però no volem fer-ho sols. Volem anar acompanyats per milers de ciutadans i per una majoria del Parlament de Catalunya. Siguem clars i deixem de banda el tacticisme. Tot i que Esquerra som gent respectuosa, no acatem, no ens sotmetem ni ens subordinem a la relació desigual i jeràrquica que consagra la sentència del Tribunal Constitucional, perquè el nostre full de ruta és la relació entre iguals, la relació entre dos estats”. Ahir mateix en la sessió parlamentària ERC va presentar una proposta de resolució pròpia sobre la sentència del tribunal constitucional i per la independència nacional que contemplava els següents acords:

1. El Parlament de Catalunya manifesta el seu rebuig a la vulneració de la voluntat popular que suposa la sentència del Tribunal
Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia, i considera que amb
aquesta decisió les institucions de l’Estat han exclòs la voluntat
expressada pel poble de Catalunya del marc constitucional espanyol.
En conseqüència, acorda no acatar la sentència del Tribunal
Constitucional sobre l'Estatut.

2. El Parlament de Catalunya fa seu el clam de la ciutadania de
Catalunya pels carrers de Barcelona el proppassat 10 de juliol “Som
una nació, nosaltres decidim” i constata que la llibertat i les
aspiracions d'autogovern de Catalunya no tenen cabuda en el marc
constitucional espanyol. El camí cap a l'autogovern en el marc de
l'Estat espanyol ha arribat a la seva fi, i malgrat els avenços
aconseguits en els darrers trenta anys d'autonomia, ara és el
moment d'exercir el dret a l’autodeterminació.

3. El Parlament de Catalunya manifesta la seva voluntat d’iniciar un
procés democràtic per tal que Catalunya assoleixi la seva
independència nacional i es constitueixi en un estat independent, de
dret, democràtic i social integrat a la Unió Europea, mitjançant la
celebració d’un referèndum on aquest nou horitzó sigui sotmès a
decisió lliure i voluntària del conjunt del poble de Catalunya. En
aquest sentit, el Parlament acordarà i pactarà el procediment,
convocatòria i règim d'aquest referèndum d'acord amb els estàndards
internacionals.

Després de sotmetre’s a votació el resultat ha estat el que queda reflectit en la imatge de la pantalla que acompanya aquest escrit. Comptat i debatut 21 diputats que hores d’ara creuen en l’Estat propi, 47 que s´ho estan pensant i 65 que encara no hi pensen.



Ramir Roger i Artigas

Parlem clar

La Mesa del Parlament va prendre ahir dues decisions relatives a la possible convocatòria d’un referèndum d’independència del nostre país. La primera era atendre una petició del grup socialista i una altra del grup popular en què demanaven que es revoqués un acord pres anteriorment i pel qual es donava curs a una petició d’Iniciativa Popular, basada en la llei de consultes popular per via de referèndum. Aquests grups demanaven la revocació basant-se en el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries que de manera unànime declara inconstitucional aquesta iniciativa. La llei, tanmateix, diu que el dictamen del CGE no és vinculant, i precisament per això el meu vot va ser contrari a la revocació. Creia, i encara crec, que la via iniciada a partir de la llei de consultes era i és l’única possible que ens pot dur en aquesta direcció. Amb moltes dificultats i fent una cursa d’obstacles, però al capdavall, havíem començat a bastir l’estructura. Em vaig quedar sol a la Mesa i l’acord al què es va arribar, insisteixo, amb el meu vot en contra, va ser el de revocar la petició d’IP. Cadascú s’ha de fer responsable del seu vot.

Paral·lelament els mateixos promotors havien dissenyat el que ells anomenen un pla B que era la presentació d’una ILP per fer una consulta. Un greu error. La llei que regula les ILP deixa molt clar quins són els casos que es poden admetre i quins no. I aquest cas, per motius diversos, no es podia admetre. Permetin-me que ho il·lustri amb un exemple: Segur que si fem una enquesta a la població, majoritàriament ens diran que no els agrada pagar impostos. Per tant si algú promou una ILP per suprimir un impost, per exemple l’IBI, l’impost de béns immobles, trobaria moltes simpaties. És possible fer aquesta ILP? Per descomptat que no. De fet, ni tan sols es pot admetre perquè no està previst en la llei. I és aquí on rau la trampa de la ILP de la consulta. Primer, per utilitzar una eina que no és vàlida i que no té cap mena de recorregut, perquè si el Parlament l’aprova, automàticament l’advocat de l’Estat, en nom del govern de l’Estat la suspèn d’ofici. I aquí s’ha acabat el referèndum!. No dura ni 30 segons. I segon, perquè la llei també deixa clar que no es poden presentar ILP sobre la mateixa qüestió en la mateixa legislatura. Per desgràcia, seria paper mullat. No dóna ni tan sols per a fer gestos, que sembla que és el que alguns esperaven. I de la mateixa manera que cadascú s’ha de fer responsable dels seus vots, cadascú també s’ha de fer responsable de la frustració generada amb les seves accions.

Amb tot això, algú podria pensar que la via jurídica s’ha acabat després d’aquesta ILP. I el que passa és que ni tan sols ha començat a caminar. Per tant, cal continuar treballant per a la convocatòria d’un referèndum. Però no ens enganyem, el final de la legislatura ho complica tot, i ja no hi ha temps per a segons què, perquè això s’acaba. El que queda clar és que des del primer dia de la següent legislatura (parlem de tres, quatre mesos?) s’ha de treballar en aquesta direcció. I tinc molt clar que és possible fer-ho. Però només ho serà si hi ha voluntat i una majoria que ho vulgui fer, un govern compromès al respecte i defugint els personalismes. Aquí tots som necessaris i les vies de col·laboració i diàleg entre la societat civil i els partits que volem la independència s’han de reforçar i millorar. Només hi ha aquest camí. O el fem tots plegats i decidim i pactem junts com avancem, o no trobarem la via. El marc del diàleg és més indispensable que mai.

Com a resposta, el consell assessor municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya (format per alcaldes i regidors del partit) ha aprovat presentar una moció a tots els ajuntaments en què s’instarà, al Parlament, l’inici d’un procés democràtic per a la constitució de Catalunya en un estat independent, de dret, democràtic i social a través de la convocatòria d’un referèndum.

El Parlament de Catalunya ha aprovat una llei que era i és una via, la llei de consultes, i que certament queda afectada per la sentència del Constitucional. Però la via existia i en el procediment iniciat, entenc que havíem d’anar fins al final, perquè a més partia de la més estricta legalitat democràtica. I això és el que amb coherència he defensat a la Mesa del Parlament.

Ara bé, acceptar la ILP era donar per morta la llei de Consultes i acceptar la sentència del TC. Esquerra manté la validesa de la llei de Consultes i no acata ni acatarà la sentència del TC. I en conseqüència, el que no podem fer és enganyar a la gent i dir-los que una via que no es pot utilitzar sigui l’alternativa o el pla B. En aquest sentit, trobo injust que es doni tota la credibilitat a determinades persones sense entrar a avaluar la credibilitat de les seves propostes que, un cop analitzades, no donen per a més.

Algun dia haurem de saltar la paret. És cert. I res em farà més feliç que fer-ho. Però el dia que ho haguem de fer, fem-ho si us plau seriosament. No pot ser que l’independentisme s’identifiqui permanentment amb poc rigor. I em sap greu, però el pla B famós era poc rigorós. Per tant, disposat a saltar la paret sempre, però sobre tot, el dia que ho intentem estiguem segurs que arribarem lluny, tot i el risc de no aconseguir-ho. Ara mateix, amb aquesta proposta, ni tan sols haguéssim pogut agafar empenta per intentar el salt. I això és el que genera frustració i desencís. No s’hi val a carregar el mort als polítics per definició, quan n’hi ha que intentem treballar amb rigor.

Divendres al Parlament hi haurà una sessió important. Un ple que ha de pensar en el futur de Catalunya. I és en aquesta clau de futur que ERC plantejarà aquest divendres el procés de la independència com una necessitat, cada cop més compartida, per a la societat catalana.

Estem en un moment crucial de la nostra història. Probablement estem més a prop que mai de fer el salt definitiu. Però ni la precipitació ni, tampoc, fer les coses mal fetes ens portaran enlloc. Un procés com aquest és extraordinàriament complex. No és un joc i demana molts sacrificis, personals i col·lectius. I malgrat tot, hi som més a prop que mai.

Aconseguir-ho passa per apropar-nos a una majoria cada vegada més gran que ho vulgui. I aquesta majoria l’hem de poder veure al Parlament, al Govern, als ajuntaments, a la societat civil. El dia que ens haguem de saltar la llei per fer el salt definitiu, el dia que haguem de superar la legalitat espanyola ha de ser perquè podem fer-ho perquè ja no hi ha marxa enrera. Perquè la força que hem aconseguit ens fa imparables i invencibles. I ara estem en fase d’aconseguir aquesta força. El camí no és fàcil i està ple d’obstacles, però no ens podem aturar. I tampoc ens podem equivocar. Algunes dreceres ens poden portar a camins sense sortida. I a aquestes alçades de la història no ens ho podem permetre.

Estic a la disposició dels promotors per aclarir-los qualsevol aspecte d’aquest procés i de processos futurs. La llàstima és que no ho haguéssim pogut parlar abans. Personalment m’hauria agradat.

Ernest Benach. 13-7-2010
President del Parlament i representant a la Mesa per ERC.

Nosaltres decidim

El dia de la revetlla de St. Pere deu jutges d’un tribunal polititzat i sense cap mena de credibilitat emetien sentència sobre l’Estatut de Catalunya. Després de quatre anys de l’aprovació en referèndum pel poble, l’eina que els catalans vam acceptar per tal d’exercir el dret inalienable d’autogovernar-nos patia una nova ribotada que el deixa tocat de mort. Aquesta sentència ha tingut el rebuig majoritari de la societat catalana i per tal de fer-ho evident Òmnium Cultural ha convocat per aquest dissabte 10 de juliol una manifestació de rebuig complint amb el que ja havia anunciat fa mesos. Aquesta convocatòria compta amb el suport de centenars d’entitats i associacions d’arreu del país, així com amb la majoria de partits amb representació al Parlament excepte el PP i Ciutadans forces avui minoritàries a l’arc parlamentari.
El passat dissabte 3 de juliol es va fer al fossar de les moreres l’acte simbòlic de presentació d’aquesta manifestació organitzada per l’Òmnium. Un acte on aquesta societat civil del país va ser present al costat de les forces sindicals i partits polítics majoritaris al darrere una pancarta amb l’eslogan “Som una Nació, nosaltres decidim”. El PSC va enviar-hi el parlamentari degà del nostre Parlament, l’Higini Clotas, per tal de ser-hi representat.
Però, ai las! Poques hores després arribava a Lleida per tal de participar en un acte del PSC, la ministra Chacón amb les instruccions i recomanacions del PSOE de plantejar un pols a l’organització intentant desplaçar l’eslogan de la capçalera de la manifestació per posar-hi una quatribarrada amb el President Montilla al capdavant. Aquest pols innecessari ha servit per passar una setmana pendents de l’unitat de la manifestació, amb la pèrdua d’energies que això ha suposat. El PSC-PSOE ha fet allò del que tantes vegades es queixa “marcar paquet”.
Finalment ahir es va desencallar tot plegat amb una solució combinada que permetrà la “comoditat” dels socialistes a l’acte. El rebuig a la sentència del Constitucional serà demà contundent, tal i com ho serà el clam del nostre poble pel dret a decidir el seu futur democràticament. Aquesta vegada les instruccions portades des de Ferraz no aconseguiran el seu objectiu. Els socialistes catalans hauran de plantejar-se un nou escenari perquè aquesta actuació federalista no ven entrades a les Espanyes.

Ramir Roger i Artigas

"Somniem"

ERC organitza una xerrada amb el diputat Pere Aragonès sobre les consultes populars per la independència

ERC de Malgrat ha organitzat una xerrada-col·loqui amb el diputat republicà Pere Aragonès sota el títol “I ara què? L’endemà de les consultes populars per la independència”. Aragonès ha estat un dels ponents i relators de la Llei de Consultes, aprovada recentment pel Parlament de Catalunya.

L’acte tindrà lloc avui divendres 2 de juliol a les 20.30 hores a la Biblioteca La Cooperativa.

Llei del cinema: el 'happy end' d’una injustícia històrica

Ni les tisores del Tribunal Constitucional, ni els anuncis del Gremi d’Empresaris del cinema, ni les pressions dels principals partits espanyols per acatar una sentència que pretén tornar a ofegar el català a la bassa del franquisme no han fet pas enrere les aspiracions del Parlament per tirar endavant la Llei del Cinema català. Es podria dir que més aviat han provocat tot el contrari.

El Parlament ha aprovat aquest dimecres la Llei del cinema català amb els 117 vots a favor provinents del partits que donen suport al Govern -PSC, ERC i ICV-EUiA- i del principal grup de l'oposició, CiU, que finalment ha recolzat la norma tot i no ser acceptada la seva esmena. El Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, ha anunciat d’aquesta manera que aquesta “oportuna i absolutament necessària” llei s’aprova tenint en compte el desplegament normalitzat de l’Estatut, i ha afegit que la Llei del cinema s'ha fet a partir de tres eixos bàsics: el suport a la indústria, la millora de l'oferta i la normalització lingüística en el sector.

Deixant patent la tan actual com vergonyosa situació del català al cinema, en la qual el conseller ha remarcat que és ''inacceptable” que 80 anys després de la irrupció del cinema sonor, la llengua catalana només estigui present en un 3% al cinema del país, Tresserras ha sentenciat que la nova norma corregeix l’anomalia històrica que va iniciar el règim franquista a Catalunya i que procura garantir la conciliació entre els interessos industrials i els drets de la ciutadania, alhora que pretén dotar el mercat d'una oferta cinematogràfica que tingui un tracte “respectuós i digne” amb la llengua catalana basat en la igualtat amb el castellà.

Tot i tenir els vots en contra del PP i el Grup Mixt, i de presentar com a principal grup opositor el Gremi d’Empresaris de cinema, la nova Llei del Cinema català està recolzada per una àmplia majoria de la societat civil catalana, d’entre la qual se’n destaquen el gremi d’actors i actrius, el de productors audiovisuals, el Col·legi de l’Audiovisual de Catalunya, Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua i, segons els estudis presentats per la darrera entitat, el 82% dels catalans, que estan d’acord que les pel·lícules estiguin disponibles en la mateixa proporció en català i castellà.
font: Tribuna.cat