UNA QÜESTIÓ D'OUS ?

Sembla que el poder local interpreta les darreres cues de l’exercici de protesta popular més contundent i massiva de les últimes dècades com una instrumentalització d’ uns quants alumnes de l’institut d’ensenyament per part de determinats professors. D’aquests, només n’anomena una amb nom i cognom perquè aquest és el joc al que li interessa jugar. El joc d’atacar i desprestigiar tot el qui té la gosadia de qüestionar determinades decisions que des d’aquest govern es prenen i donar “avisos a navegants” del tipus semblant al que es feien en altres èpoques d’infausta memòria. També s’agafa a un petit incident que no hauria d’haver succeït - van tirar-li a la façana de casa seva un parell o tres ous - per intentar fer visualitzar a la població com d’incíviques i reprovables han estat aquestes mostres de desacord amb la retrògrada decisió que el govern local ha pres pel que fa a a la actuació en aquest espai de Can Feliciano. Amb tot, no acaba d’aconseguir el seu objectiu de dimonitzar aquesta plataforma ciutadana. Tot Malgrat sap que s’ha manifestat durant un llarg període de temps sense cap mena d’incident. Ni una empenta, ni una bufa, res. Només paraules i quan la ocasió era adequada, soroll. No ho pot dimonitzar, de cap manera.

El poder local demana separació entre vida política i familiar mentre alhora algun d’aquests familiars directes empaita públicament alguns dels manifestants per recriminar la seva legítima actitud. També és evident que el poder local bruteja, doncs després de gairebé una setmana encara no s’ha posat a netejar la bretolada. Jo mateix he tret de la porta de casa meva una bossa d’escombreries rebentada en més d’una ocasió. I el mateix a fet la nostra portaveu del Grup Municipal a qui a més li han ratllat el vehicle. Jo mateix he pintat la persiana del nostre local d’Esquerra al carrer de Mallorca per esborrar-ne improperis i signes de caràcter feixista. Mai havíem tret això públicament i tot i que mai estarem d’acord amb determinades pràctiques, vinguin d’on vinguin, sí hem de dir que també n’hem estat víctimes en ocasions. Ocasions coincidents en el temps amb determinats episodis de la vida política municipal.

Ramir Roger i Artigas
President Secció Local Malgrat.

CONSULTAR SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

Quan aquest som-hi d’abril vegi la llum, la tercera de les onades de consultes sobre la independència estarà a punt de produir-se. Serà la més gran en xifres: 212 municipis, 15 capitals de comarca, sis comarques noves i més d'un milió de persones cridades a votar . Malgrat de Mar serà protagonista també aquest 25 –A i d’això tots els malgratencs i malgratenques ens n’hem de felicitar.

També nosaltres tenim ocasió d’exercir el dret a vot en aquesta consulta popular i la gent d’Esquerra tenim el convenciment que cal agrair - en lloc de menystenir o menysprear- l’esforç de tota aquella gent que ha organitzat i participat en els actes a l’entorn de la consulta i molt especialment als qui formen part de la comissió organitzadora Malgratdecideix. La seva tasca farà possible l’èxit de l’esdeveniment de participació democràtica més important sorgit de la voluntat popular. Cap fenomen d’aquestes característiques s’havia produït fins ara sense comptar amb el suport de l’Administració.

Les consultes reforcen els valors democràtics i contribueixen a fer perdre la por sobre la independència i a foragitar fantasmes de divisió i confrontació social. Els qui tenim el goig d’haver-ne viscut alguna podem donar fe de l’ambient festiu i normal amb que es desenvolupen. Famílies senceres participen i exerceixen el seu dret a decidir la relació que Catalunya ha de mantenir amb l’Estat.

Després de les consultes locals tocaria que les institucions recollissin l’embranzida i l’esforç de tot aquest treball. El camí cap al referèndum oficial necessita esforç perquè no és fàcil i planer. Necessitem caminar-lo amb la complicitat i implicació d’una majoria social. No podem oblidar-ho perquè els adversaris de la nostra causa treballen amb unitat perquè això no sigui possible.

Catalunya comença a ser al costat dels pobles que estan a la graella de sortida de la cursa dels processos d’autodeterminació. Per córrer aquesta cursa amb garanties, la gent d’Esquerra Republicana hem proveit la nació d’una eina que ens garanteix poder afrontar-la amb fiabilitat. Em referixo a la Llei de consultes populars per via de referèndum que el nostre Parlament ha aprovat recentment. Si la utilitzem amb intel•ligència ens pot apropar a la fita desitjada de recuperar les nostres llibertats nacionals completes

Ramir Roger (revista Som-hi abril)

EL DRAC, SANT JORDI I LA LLIBERTAT

ERNEST Benach

Des de fa més d’un segle, el catalanisme ha intentat negociar amb el drac, el de l’Espanya unitària, la recuperació de la llibertat política de Catalunya. Ho ha fet reivindicant l’autogovern i la disposició dels recursos econòmics propis, però sempre sotmès a la voluntat final del drac. Així, ja el 1899, un total de 318 ajuntaments i una massiva representació de la societat civil van demanar per a Catalunya un concert econòmic com el que tenien –i encara ara tenen– les províncies basques i Navarra, però la monarquia espanyola va ignorar la petició.
Cops d’Estat, dictadures, i accions de repressió en forma de prohibicions, empresonaments i assassinats –com el del president Companys– donaven proves de la ferocitat del drac i explicaven l’actitud prudent dels catalans. Els tímids intents d’enfrontar-s’hi eren esclafats, i era prou èxit anar aconseguint petites cessions d’autonomia en forma d’impostos i de traspassos competencials.

El catalanisme polític, conscient de les seves possibilitats, històricament no ha estat, doncs, un Sant Jordi heroic que es plantegés vèncer el drac en una lluita directa. Però sí un de tossut que, malgrat els cops rebuts, mai no ha renunciat a rescatar la llibertat política de la nació catalana, i amb la seva insistència, amb més o menys gosadia, n’ha recuperat una part important.
Els processos dels estatuts d’autonomia en són un bon exemple, pel fet de ser la llei que, precisament, regula l’abast de l’autogovern, però també per la resposta rebuda.
La fracassada proposta moderada del 1919 ni tan sols va ser considerada per les Corts de l’Estat, i, tot i així, va anar acompanyada d’una dura campanya anticatalana a les capçaleres de premsa i d’una oposició intransigent dels partits estatals de l’època.
Aquell cop de porta va deixar un pòsit que amb la República va fer apujar el llistó de les reivindicacions, fet que es va traduir en l’ambiciós estatut de Núria, ratificat de manera gairebé unànime pel poble català. Tanmateix, es van repetir les campanyes mediàtiques furibundes, les amenaces de boicot als productors catalans i una oposició política espanyola dividida entre els que hi estaven totalment en contra i els que volien diluir-lo. El context va permetre aprovar un text retallat, però no va evitar tensions i conflictes entre l’Estat i l’autonomia catalana. El drac, primer, va mossegar fort, i va suspendre temporalment l’autonomia catalana, i finalment va fer esclatar la guerra civil, que va acabar amb la República.

Amb l’arribada de la democràcia, el drac, envellit, va permetre l’Estatut del 1979 i la creació de l’Estat de les autonomies sense els escarafalls d’altres temps. En adonar-se’n, va fer una finta amb un cop d’estat (23-F) que no va reeixir, però que va derivar en la involució centralista per la via legal que fou la LOAPA.
El Sant Jordi prudent va continuar fent petites passes endavant, fins que va veure necessari reformar l’Estatut. El 2005 el catalanisme polític aprovava de manera unànime al Parlament la primera proposta d’Estatut d’autonomia elaborada pel poder legislatiu català. Novament van tornar les antigues reaccions: amenaces, campanyes mediàtiques i els partits polítics estatals dividits entre els que volien diluir la proposta (tot i haver-hi donat suport públic inicialment) i els que s’hi oposaven de manera agressiva.

El text fou retallat a les Corts espanyoles, però, tot i així, va ser aprovat pel poble català el 2006, convençut que calia blindar els avenços assolits. Semblava que, almenys un cop més, s’havia aconseguit fer un pas endavant. Però faltava el recurs al Tribunal Constitucional, pendent de resolució des de fa quatre anys, i que es preveu que rebaixi poc o molt el text que va ser votat per les Corts espanyoles i pel poble català. Una jugada política amb les cartes marcades, més enllà de quins siguin els membres del tribunal que redactin la sentència.
Els representants polítics catalans esgotarem totes les possibilitats que ens ofereix el marc legal per defensar la integritat de l’estatut d’autonomia vigent, i amb aquest, el valor democràtic del vot de la ciutadania catalana. Però l’espectacle del Tribunal Constitucional evidencia que la llibertat política continua presonera d’una Espanya unitària que es nega a acceptar la voluntat democràtica dels catalans d’augmentar el nostre autogovern. Fins i tot pretén negar-nos ser allò que som.
La diferència amb èpoques anteriors és que el drac, amb una democràcia consolidada i formant part de la Unió Europea, ha perdut la capacitat d’atemorir el poble. De manera que si s’entesten a tancar totes les portes i refugiar-se en imposicions legals que neguen el valor del vot de la ciutadania i desautoritzen el procés escrupolós i democràtic que va seguir l’Estatut, fins i tot el més prudent Sant Jordi del catalanisme plural entendrà que és hora de perdre la por i rescatar del tot la llibertat política de decidir el nostre futur.

*President del Parlament de Catalunya

Teresa Verdaguer a “El dia per davant”

Novament, i com cada mes, la regidora portaveu del Grup Municipal, Teresa Verdaguer, ha estat entrevistada per Ràdio Malgrat dins el programa “El dia per davant” i ha parlat de les diverses mocions presentades i punts de vista sobre l’últim Ple municipal així com de diversos temes de polèmica actualitat municipal com ho son: Les obres de la riera, Endeutament municipal, Peixateries, l’Auditori, Consulta 25A...

La participació en les consultes supera bona part d'altres votacions que també promou la societat civil

Les eleccions d'altres entitats registren percentatges menors d'implicació · Consultes promogudes per ajuntaments aconsegueixen una participació ínfima · Ningú no en qüestiona la legitimitat

L'alta o baixa participació que registren les consultes populars sobre la independència que se celebren arreu del país tot sovint és criticada pels contraris a la llibertat de Catalunya. Les ridiculitzen titllant-les d'exercicis gimnàstics que res tenen a veure amb la democràcia, sense considerar en cap moment que són processos organitzats per la societat civil del país i sense el suport de cap administració. Afirmen, vehements, que no tenen cap validesa perquè no superen el 50% de participació, però una ràpida ullada a d'altres processos més o menys similars ressalta que la participació a les consultes independentistes és millor, en molts casos, que la que registren els processos electorals recents en respectables institucions de la societat civil.

Font: Directe.cat.

"Garzonada" contra Garzon.

El jutge Baltasar Garzón s’ha destacat, des del tribunal d’excepció que és l’Audiencia Nacional, per polèmiques actuacions judicials, que sempre han comptat amb un vernís teatral i focs d’artifici. Al costat d’actuacions contra la corrupció i les dictadures com el cas Pretòria, el cas Gürtel i la persecució d’Augusto Pinochet, Garzón és un dels pares de l’extensió del tipus delictiu pertinença a banda armada a organitzacions polítiques i persones individuals que, malgrat no tenir cap paper en la comissió d’actes terroristes, només comparteixen objectius polítics o ideologia amb una organització armada. Una doctrina que Grande Marlaska ha portat fins a l’extrem en el cas Egunkaria. Massa sovint, també, ha protagonitzat instruccions judicials que s’han fet públiques amb la detenció de desenes de persones, la majoria de les quals quedaven en llibertat sense càrrecs al cap de poques setmanes.

És cert que cal valorar de Garzón la valentia d’enfrontar-se a l’extrema dreta espanyola investigant els crims del franquisme, obrint diligències per poder trobar i exhumar cadàvers de persones assassinades pel franquisme. Grups d’extrema dreta com l’autodenominat “sindicat” Manos Limpias, que han actuat sovint com a acusació particular en causes instruïdes per Garzón, ara fan seure al magistrat a la banqueta com a acusat d’un delicte de prevaricació.

El progressisme espanyol, aquell que decreta la justícia des de la càtedra, que porta El País sota el braç i que calla davant els atacs feixistes als Països Catalans, han organitzat un grau sarau per defensar el jutge de l’extrema dreta espanyola, i pretenen que ens apuntem al sarau. Ho sento, però no m’hi trobaran, perquè va ser Garzón qui va orquestrar una operació judicial i policial que ha acabat gravada a la memòria amb el seu nom on es va detenir desenes d’independentistes, molts dels quals van ser torturats i maltractats. L’any 1992, Garzón va convertir l’any olímpic en una etapa d’horror per a desenes de persones i les seves famílies i amics, i davant les denúncies de tortures que van formular en les seves declaracions els independentistes detinguts, es va negar a investigar-les. Una negativa que ha estat condemnada pel Tribunal d’Estrasburg [sentència en format word], que considera que Garzón hauria d’haver investigat les denúncies de tortures. Vicent Partal deia fa uns dies que no defensaria Garzón. Ja en som dos.

Pere Aragonès. Diputat al Parlament.

MOLT BONA I PROFITOSA MEMÒRIA DEL 79è ANIVERSARI REPUBLICÀ

"Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d'accelerada lluita,
de combatius balcons i d'estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l'enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m'ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta."

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, a « Cançoneret de Ripoll », 1985

UN REFERENDUM PER SUPERAR L'AUTONOMISME.

Si el Tribunal Constitucional sentencia l’Estatut haurem arribat al final d’un camí. Seria el certificat de defunció de la via estatutària emès pel TC, l’òrgan jurisdiccional de l’Estat que havia de fer de jutge de pau entre les institucions de l’Estat. Però que en comptes de conciliar, ha acabat fent de tribunal inquisidor. No és ja que no hi hagi espai en el marc juridicopolític espanyol per a l’Estatut del Parlament del 30 de setembre, és que tampoc no n’hi ha per a un Estatut esmenat a la Moncloa, votat per les Corts i aprovat en referèndum per la població catalana, l’únic subjecte dipositari de sobirania. Però bé és sabut que quan es tanca una porta se n’obren d’altres.

Esquerra ha marcat l’agenda política del país des de fa més de 20 anys: el dèficit fiscal i la consegüent reivindicació d’un sistema de finançament just, la publicació de les balances fiscals o la mateixa reforma de l’Estatut d’autonomia, com a colofó d’un cicle polític. L’esquerra nacional, l’esquerra independentista, ha estat el motor que ha fet possible un canvi de paradigma al nostre país. L’actual conjuntura avala un pas endavant i exigeix l’ambició o determinació necessàries per fixar el full de ruta. Per aquesta raó, Esquerra proposa actualitzar l’agenda política del país amb un nou objectiu a l’horitzó: l’exercici del dret a decidir.

En aquests darrers anys el país ha canviat molt més del que alguns preveien i el temps ens ha acabat donant la raó. I si el país ha canviat, és lògic que l’agenda política s’adapti als nous temps. Un cop aprovada la llei de consultes populars per referèndum al Parlament de Catalunya el passat 10 de març, s’obre la porta a iniciar els tràmits per a l’organització d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Un referèndum que, entre d’altres opcions, pregunti als catalans i les catalanes si estan d’acord que el govern promogui els canvis legals necessaris perquè Catalunya esdevingui un Estat independent en el marc de la Unió Europea. Una consulta com aquesta, retornaria la confiança de la ciutadania amb el país i les seves institucions.

Per aquest motiu Esquerra treballa ja a favor d’una consulta sobre el futur de Catalunya com el primer dels seus compromisos per al proper cicle. Aquesta és la nova fita que Esquerra posa a l’agenda política de Catalunya i el primer emplaçament per pactar un nou govern. Que ningú s’equivoqui, cal que tothom conegui el valor del seu vot a les properes eleccions al Parlament de Catalunya: Esquerra només estarà en un futur govern si es compromet amb la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya. Aquest és el meu compromís com a candidat i aquesta serà la primera de les condicions que Esquerra posarà sobre la taula.

Ara bé, ni dreceres, ni improvisacions, ni presses intempestives. El que estem plantejant és massa seriós per precipitar-nos o no impulsar el procés amb tot el rigor i la pedagogia que demana. Hi ha independentistes que, de bona fe, voldrien que iniciéssim la tramitació de la consulta al més aviat possible, sense saber que estarien fent el joc als que volen que ens estavellem, que d’alguna manera el procés fracassi abans de posar-se en marxa.

Tampoc no val suplantar la legitimitat del Parlament mitjançant iniciatives d’urgència històrica que no comptessin amb les complicitats d’una majoria social. La celebració d’un referèndum sobre el futur de Catalunya en aplicació de la llei de consultes no substitueix la sobirania del Parlament, sinó que la complementa. Ara, per primer cop, disposem d’una eina vàlida que cal saber utilitzar amb astúcia per preparar bé la consulta, amb el temps i el rigor necessaris, com han fet a Escòcia.

No ens hem de precipitar. Però tampoc restar immòbils, ans al contrari. Un cop celebrada la propera onada de consultes del 25 d’abril serà el moment de posar fil a l’agulla. Pas a pas, sumant complicitats, preparant el terreny amb la voluntat d’aconseguir el màxim consens possible, acumulant prou forces per avançar. Les properes setmanes han de ser claus per configurar un equip promotor per a l’exercici del dret a decidir, format per una pluralitat d’agents socials, polítics i econòmics, així com les entitats locals organitzadores de consultes per la independència, que es comprometin a treballar per la celebració d’un referèndum per la sobirania quan finalitzi el procés de consultes ciutadanes i s’hagin realitzat les properes convocatòries electorals autonòmiques i municipals. L’exemplar procés de les consultes municipals no pot ser un foc d’encenalls, sinó que ha de ser un exemple de democràcia participativa, de civisme, el preludi d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya en què tots els que creiem en la democràcia, tots, estem convidats a participar.

Posar data a la democràcia exercint el dret a decidir, aquesta és la nova fita que l’independentisme posa a l’agenda política del país.

Joan Puigcercós a l'Avui 11 d'abril 2010.

Pla de Recerca i Innovació (PRI) 2010-2013

El govern català ha aprovat el Pla de Recerca i Innovació de Catalunya (PRI) 2010-2013, el document en el qual es marquen les polítiques públiques que han de portar cap un nou model de l'economia catalana basat en l'educació, el coneixement i la innovació, i que han de crear més ocupació i de millor qualitat.

Per aconseguir-ho, s'invertiran 5.308 milions d'euros durant els propers quatre anys, la xifra més alta mai aprovada a Catalunya en un pla destinat a la recerca. El Pla suposa donar compliment als compromisos del Govern acordats en el marc del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació.

En el document s'identifiquen els 17 focus estratègics de recerca que han de liderar aquest canvi de model de l'economia catalana. El conseller Huguet va ressaltar, en la presentació d'aquest, el fet que no existeix actualment a Europa cap Pla d'aquestes característiques elaborat per una Administració que no sigui Estat.

Pla De Recerca I Innovació (Pri) 2010 2013

View more documents from ERCMalgrat.

ACTUAR O CONTINUAR FENT-SE L'ORNI?

Després que des d'ERC s'hagi demanat reiteradament a l'equip de govern de l'Ajuntament (PCS-PP) el trasllat del camp de tir la Gaviota i que aquest resolgui la problemàtica tan aviat com sigui possible pels greus prejudicis que causa a l’entorn natural de la Tordera.

La situació ha arribat a un límits que considerem inadmissibles per la deixadesa en que es troba l'indret. Ho denuncien en aquesta notícia al cafèambllet.com.


http://www.cafeambllet.com/press/?p=8250

COMPANYS, ENCARA.

S’han escolat setanta anys des de la seva ignominiosa execució als fossars del castell de Montjuïc; n’han transcorregut trenta-cinc des de la mort del dictador que decidí fer-lo afusellar, i en fa trenta-tres del restabliment de la Generalitat que ell presidí en les hores més difícils i tràgiques. I, tanmateix, el dossier Companys encara resta obert, pendent de resolució.

Per fer justícia a Lluís Companys i a totes les altres víctimes de la repressió franquista hi havia un procediment senzill i segur. És el que va adoptar l’Alemanya reunificada amb la llei del 25 d’agost de 1998 “sobre l’anul·lació de les sentències nacionalsocialistes injustes dictades pels òrgans de la justícia penal”. “Aquesta llei –estableix el seu article 1.1– anul·la les resolucions condemnatòries posteriors al 30 de gener de 1933 que, en violació de les idees més elementals de la justícia, van ser dictades per motius polítics, militars, racistes, religiosos o ideològics per tal d’imposar o preservar el règim injust dels nacionalsocialistes. Se sobreseuran els procediments en què es basen aquestes resolucions”.

Quan, l’any 2005, el govern espanyol presidit per José Luis Rodríguez Zapatero posà en marxa l’elaboració de la coneguda com a Ley de la Memoria Histórica, aquesta hauria pogut seguir el model alemany. De fet, és el que van demanar els corrents polítics que més havien sofert a mans de la dictadura: Esquerra Republicana de Catalunya i Izquierda Unida-Iniciativa. El grup parlamentari d’IU-ICV, en concret, presentà una proposició de llei que, en la seva exposició de motius, declarava “fundamental promover la declaración de nulidad, por vicios radicales de fondo y forma, de cuantas resoluciones y sentencias se dictaron por el aparato represor del franquismo” (Boletín Oficial de las Cortes Generales. Congrés de Diputats, 2 de desembre de 2005, n. 218-1).

El PSOE, però, s’hi negà en rodó, amb l’argument que anul·lar les sentències faria esclatar tot l’entramat jurídic teixit durant quatre dècades de dictadura. En aquells moments, els socialistes agitaren el temor a una improbable allau de querelles i demandes d’indemnització de les famílies dels represaliats. Sospito que va pesar més la pressió d’unes altes instàncies judicials farcides –com és encara avui prou notori– d’hereus biològics o ideològics del franquisme, als quals els resulta insuportable admetre que ells, i els seus progenitors o mestres, van servir a una pseudojustícia criminal i facciosa.

Així, doncs, la llei dita de la Memoria Histórica del desembre de 2007 entrà en vigor sense conseqüències jurídiques sobre les sentències franquistes, sense capacitat per revocar-les. Tan sols, en els terrenys simbòlic i moral, se’n declarava el caràcter “injust” i “il·legítim”, conceptes que no són en absolut sinònims de “nul” i “il·legal”. Acollida amb lògica insatisfacció per diversos partits, historiadors i juristes, aquella llei només deixava als qui volguessin anul·lar les condemnes dels consells de guerra i altres tribunals d’excepció un camí: el recurs extraordinari de revisió davant del Tribunal Suprem. Que no era un camí planer ho demostraven els fracassos de les germanes de Salvador Puig Antich o dels familiars del líder i ministre cenetista Joan Peiró en els respectius intents de veure revocades les penes capitals contra els seus parents. Però és el camí pel qual la Generalitat decidí de portar el cas Companys, amb gran protagonisme del conseller d’Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura, i involucrant-hi la néta del president afusellat, Maria Lluïsa Gally.

I bé, a finals de la setmana passada vàrem saber que el Tribunal Suprem no tindrà ocasió de pronunciar-se sobre la demanda de nul·litat de la condemna a Companys. Segurament a fi d’estalviar-li al Suprem el tràngol d’una resolució negativa, la Junta de Fiscals de Sala del mateix Tribunal decidí que era “improcedente” tramitar el recurs de revisió de la sentència d’octubre de 1940, perquè aquella i les altres condemnes “son nulas de pleno derecho por aplicación directa” de la llei de la Memoria Histórica. Que la fiscalia, sota dependència orgànica del govern espanyol, actuï en sintonia amb els interessos d’aquest i amb les tesis del PSOE resulta comprensible. Ara, que els subordinats del senyor Conde Pumpido menteixin sense pudor ja no és acceptable: la simple lectura de la llei esmentada (Boletín Oficial del Estado, 27-12-2007), factible a través d’Internet, evidencia que el text estableix “el carácter radicalmente injusto” d’unes condemnes “ilegítimas”, però no les declara ni nul·les ni il·legals.

Més insòlites encara són algunes reaccions polítiques al joc de mans, al subterfugi jurídico-conceptual dels fiscals. ¿Com pot el president Montilla declarar-se “satisfet” de tancar el cas Companys gràcies a la llei de 2007, quan va ser el seu mateix govern el que, considerant aquella llei insuficient, activà el recurs davant del Suprem l’octubre de 2009? ¿Com ha pogut afirmar Joan Saura que el passat dijous era “un gran dia per a Catalunya”? Si Iniciativa proposà incloure en la llei de la Memoria Histórica un article que deia “Se declara la nulidad de pleno derecho de las sentencias condenatorias dictadas por los consejos de guerra, en procedimientos sumarísimos, durante el período comprendido entre el 18 de julio de 1936 y el 20 de noviembre de 1975…”, i no se’n va sortir, ¿com pot ara el conseller empassar-se que aquella llei aigualida anul·la la condemna a mort de Lluís Companys?

En resum: ja pot la Generalitat retre cada 15 d’octubre sentits homenatges institucionals al president màrtir; ja poden els municipis catalans haver-li erigit desenes de monuments i dedicat centenars de carrers o places. L’únic president d’un país europeu assassinat pel feixisme seguirà essent, per al sistema judicial espanyol, culpable de rebel·lió, reu de pena de mort: un delinqüent

Joan B. Culla Avui 1 d'abril 2010