(Del blog de Miquel Carrillo Diputat al Parlament)
Aquesta setmana parlaré a Nacions Unides (NNUU) sobre el Sàhara Occidental. La Quarta Comissió de NNUU s’ocupa dels territoris pendents de descolonitzar, i el Sàhara Occidental n’és un. Disposaré de set minuts per exposar els arguments en defensa del poble sahrauí i per presentar peticions importants i urgents a la IV Comissió.
Quan vaig saber que faria aquesta intervenció, de seguida em vaig plantejar de quina manera encabiria el fet nacional català dins el marc del tema principal, que és el conflicte sahrauí. De manera que, a l’hora de treballar el text del discurs, he intentat sintetitzar les principals qüestions que afecten el poble sahrauí. Però no me n’estaré de proclamar el nostre fet diferencial davant la resta de delegacions parlamentàries de l’estat espanyol. Ho faré per dues vies.
La primera, expressar-me en anglès i no en castellà –un dels sis idiomes oficials–, tot explicant que 10 milions de persones tenim el català com a llengua pròpia. La segona, recuperar l’insuperable discurs de Pau Casals al 1971 davant l’Assemblea general de NNUU. Casals va composar l’himne oficial de l’ONU i va rebre de mans del secretari general U-Thant la Medalla de la Pau. Tot això succeïa mentre ell era un exiliat republicà i catalanista, que no tornaria mai més a casa seva –al Vendrell, Penedès– degut al règim feixista d’en Franco.
Casals va interpretar al violoncel El Cant dels Ocells i en una intervenció d’encara no dos minuts es va proclamar català –“I’m a Catalan...”– i va sintetitzar com Catalunya –“que va ser la nació més important del món” – es situà al segle XI en els orígens del parlamentarisme a Europa, per parlar de Pau.
El primer cop que vaig venir a Nova York, el 1993, es va donar la casualitat que mentre visitava l’edifici de l’ONU, pels monitors van anunciar la incorporació d’Andorra a NNUU i es va veure com hissaven la bandera d’aquest país català. Avui, a Catalunya, tenim ben viu el debat sobre el dret a decidir. I el poble sahrauí reclama davant l’ONU que es faci efectiu el referèndum promès fa 18 anys.
Com suposeu, m’agradaria veure dues banderes més a l’edifici de les Nacions Unides.
1 comentari:
Per què teniu aquesta dèria amb el sàhara?
Us donen igual la resta de pobles que estan sotmesos pels seus propis governants?
Heu sentit parlar de l'abandonament en què es troben molts pobles indígenes d'Amèrica, tant del nord com del centre i el sud?
I dels països asiàtics en teniu notícies?
I ara resulta que Andorra també es Catalunya?
Em sembla que esteu perdent l'oremus.
Publica un comentari a l'entrada