Ja fa mesos, Esquerra va liderar i aconseguir aprovar una resolució al Congrés que instava el govern espanyol a aprimar l'Estat amb la supressió de ministeris. Zapatero s'ha fet el sord i ara cal recordar que aquella despesa hauria suposat un estalvi de milers de milions d'euros.
La proposta hagués permès suprimir ministeris superflus, amb l'estalvi esmentat. Però també hagués suposat desempallegar-se de la invasió en matèries que són competència de les comunitats autònomes.
Esquerra ha insistit repetidament en la necessitat de combatre el frau fiscal, en el populisme de mesures electoralistes com els 400 euros i, sobretot, en la necessitat de reaccionar davant una crisi estructural que demana un ambiciós pla de reformes. La crisi grega ha estat el detonant que ha encès totes les alarmes. Els rumors (ben interessats) han apuntat a un efecte contagi a l'Estat espanyol que ha tingut, com a primer efecte, un enfonsament de les borses, especialment sever el dia que públicament celebraven una cimera Zapatero y Rajoy.
Zapatero, sense trencar la seva tònica dels darrers dos anys, ha seguit amb una política de pegots més que discutible i clarament insuficient. La darrera versió del qual ha estat l'anunci de reduir alts càrrecs de l'administració amb un estalvi estimat de 16 milions, quan la desviació de despesa dels ministeris s'eleva a 231 milions. Zapatero no va veure venir la crisi. I quan ja la teníem al damunt ha fet com l'orquestra del Titànic, tocar el violí mentre el vaixell anava enfonsant-se. El problema de Zapatero i el seu govern és també un problema de credibilitat. Espanya no és Grècia, però els sacrificis són ja inevitables. Ara bé, Zapatero es mostra implacable amb els febles i poruc amb els poderosos. Així, anuncia una retallada en infraestructures de més de 6.000 milions d'euros i una retallada en drets socials a costa dels drets de les mares, dels pensionistes o dels dependents. A més d'una retallada del 5% del sou dels funcionaris. Però, en canvi, no colla la banca que segueix negant l'accés al crèdit. I impulsa, en companyia del PP, una legislació de privatització de les caixes d'estalvi que amenaça el model català de caixes i novament envaeix competències catalanes.
El projecte de ZP també preveu ara endossar un deute de 1.200 milions d'euros a les comunitats autònomes. És cert que algunes comunitats autònomes han caigut en excessos ben evident. Així, resulta que Catalunya té una ràtio de funcionaris del 3,9%, mentre Andalusia arriba al 6% i Madrid al 6,6%. Catalunya té la meitat de funcionaris i el seu dèficit públic està, en essència, vinculat al dèficit fiscal que arrossega des de fa anys i panys. La temptació de fer pagar els plats trencats a Catalunya —que amb el nou sistema ha retallat el dèficit en un terç— hipotecaria les necessitats assistencials derivades, en bona mesura, per l'impacte quantitatiu de la immigració a Catalunya. També cal posar esment en la necessitat de fer acomplir allò que estableix la disposició addicional tercera de l'Estatut, o en no posar en perill una demanda històrica que és ja una urgència per al desenvolupament econòmic: l'eix ferroviari mediterrani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada