DONES I PAU

Enguany es compleixen deu anys de l'aprovació de la resolució 1.325 sobre dones i pau del Consell de Seguretat de l'ONU, que va reconèixer específicament les greus conseqüències dels conflictes sobre les dones i nenes, així com el paper de les dones en la consolidació de la pau. Tanmateix, deu anys després, es segueixen registrant un total de 31 conflictes armats, en els quals la majoria de persones afectades i desplaçades són dones i criatures.

Les dones continuen essent utilitzades com a armes de guerra, violades sistemàticament i sotmeses a tot tipus de vexacions. Durant el 2009, s'ha constatat l'ús de la violència sexual com a arma de guerra en la majoria dels conflictes armats, destacant per la seva especial gravetat la RD Congo, Somàlia, Sri Lanka (est), Colòmbia, Myanmar, l'Índia (Jammu i Cachemira) i l'Iraq.

Efectivament, les dones són víctimes d'un plus de violència. Per això és fonamental que l'ONU faci autèntiques pressions perquè tots els Estats ratifiquin i, sobretot, apliquin els pactes relatius als drets de les dones i infants, que reconeguin la jurisdicció de la Cort Penal Internacional i subscriguin les disposicions en virtut de les quals les violacions i les agressions sexuals constitueixen especialment crims de guerra i crims contra la humanitat. Així mateix, cal que els governs adoptin i apliquin la resolució aprovada enguany per la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona sobre la protecció dels drets de les dones durant i després dels conflictes bèl·lics.

Al mateix temps que són víctimes, les dones també són protagonistes i subjectes de resistència, de mediació i negociació pacífica. Ja al 1938, Virginia Woolf deia que la millor manera en què les dones podien contribuir a evitar la guerra no consistia «en repetir les paraules i els mètodes dels homes, sinó en trobar noves paraules i crear nous mètodes». De fet, comptem amb una genealogia de dones antimilitaristes que, des del feminisme, han lluitat per l'assoliment d'una cultura de pau. Des de Lisístrata, passant per Virginia Woolf, la resistència pacífica de les dones del Grenham Common, la desobediència civil de les Dones de Negre als Balcans, la Ruta Pacífica de les Dones Colombianes, les nord-americanes Code Pink, les Mares i Àvies de la Plaça de Maig, etc. I a pesar de tota aquesta història, les dones en negociacions de pau segueixen essent excloses.

L'assumpció d'una veritable cultura de la pau passa per aquesta representació de les dones en tots els nivells de decisió de les institucions i mecanismes per a la prevenció, gestió i resolució dels conflictes. La inclusió i la plena participació de les dones en les estructures de poder són essencials per al manteniment i promoció de la pau i la seguretat al món.

Per la seva banda, la Unió Europea ha d'esdevenir forta i solidària, amb capacitat real de resolució de conflictes, i ha d'exercir un control rigorós de la despesa militar dels Estats membres, tot rebutjant polítiques d'increment pressupostari en matèria de despesa militar i incentivant una disminució gradual d'aquestes en benefici de programes d'investigació i recerca en favor de la pau. I és que com bé diuen les Dones de Negre: «la guerra té una alternativa: la no-violència i el diàleg contra les massacres i la mort».