LA TERRA DELS VENÇUTS
El del territori és un terme polític curiós. Poden passar mesos, potser anys, sense que aquest concepte estigui present en cap mena de debat d'abast general. Com si no existís. Sí que forma part estructural del discurs dels representants locals del que alguns en diuen -amb aire de suficiència- el rerepaís, però a l'hora de la veritat, el territori no compta per a res. És útil per anar-hi a esquiar i a buscar (perdó, a caçar!) bolets, però la resta del temps només dóna que un munt de maldecaps: hi viuen pagesos enfadats, s'hi donen sequeres pertinaces, incendis forestals, hi ha uns quants indígenes malagraïts i insolidaris que es queixen perquè els dinamiten el mas per fer-hi un embassament, perquè els prenen l'aigua del delta o perquè els planten una línia d'alta tensió al bosc de davant de casa. Ah, però es comença a parlar de l'elaboració de la tan esperada llei electoral i els catalanojacobins s'afanyen a treure l'artilleria dialèctica per recordar que no pot ser de cap manera que el vot d'un senyor que estigui empadronat a Argestues, Valls d'Aguilar, valgui més que el de l'exalcalde de Santako. Un home, un vot, diu l'equació famosa. Una equació que funcionaria si Catalunya fos Holanda, plana com una post de planxar i tan ben comunicada. I, ara mateix, quan s'acosta el moment de materialitzar les vegueries -molts anys dormint als llimbs, en estat latent, sense ser qüestionades per ningú-, ep, els mateixos que tan preocupats estan per eliminar els mecanismes de correcció electorals salten com un sol home per denunciar que la sagrada veu del territori no ha estat escoltada. Com si la del territori fos la veu de l'oracle que només se sent quan els convé, i que tan sols ells estan autoritzats a interpretar i a transmetre al populatxo. I és llavors quan es revelen en tota la seva plenitud alguns dels pitjors vicis que llasten la política catalana: la preocupació pel manteniment de les menjadores clientelars, el vol gallinaci de les ambicions col·lectives, el càlcul interessat en funció dels terminis immediats, l'esclat recurrent de les tronades rancúnies decimonòniques entre veïns, la falta d'ambició, de generositat i d'imaginació: les cataractes que entelen la visió del conjunt del país. I tots ben instal·lats en la província, que -convé recordar-ho, perquè les paraules no són mai neutres- era per als romans la terra dels vençuts.
Albert Villaró. Diari Segre 8-1-2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada