Des de l’any 2004, tot complementant la feina que s’endegava des del Principat, a Madrid Esquerra ha fet forat en favor en la causa del poble amazigh. Ens hi conduïen, com a mòbils, raons de caràcter històric, com ara la solidaritat del republicanisme, de l’anarquisme i del nacionalisme catalans amb la lluita dels rifenys contra l’exèrcit colonial espanyol, així com la identificació de solidaritat lingüística arran de la marginació que encara avui dia pateix la llengua tamazigt des del Marroc a Egipte i d’Algèria a Níger com a conseqüència del procés d’arabització i del colonialisme europeu. Tanmateix, cal fer remarca d’una tercera causa que encara ens motiva més: molts dels nous catalans provenen del Magrib i són amazigh.
Quant a la tasca desenvolupada, destaquem tres àmbits. En primer lloc, haver estat el catalanisme, i en concret l’independentisme, qui ha tret del silenci i de la ignorància el “Gernika rifeny”, és a dir, l’ús d’armament químic prohibit per la comunitat internacional per part de l’exèrcit colonial espanyol a instància i voluntat del rei Alfons XIII. La fermesa i la perseverança amb què Esquerra ha defensat repetidament en el parlament espanyol la necessitat de reconèixer i reparar el genocidi (i repetidament negat per part del PP i el PSOE) ha tingut un gran ressò a l’Estat marroquí (darrerament la televisió marroquina se n’ha fet altra vegada ressò i se n'ha incrementat l'interès a partir sobretot de la decisió del govern italià de demanar perdó i rescabalar les víctimes del colonialisme a Líbia) ha intensificat encara més les relacions i l'amistat entre la catalanitat i el món amazigh.
Un segon àmbit ha estat el de les reclamacions lingüístiques. Encara que l’Estat espanyol hagi signat la Carta Europea de les Llengües Regionals, a la ciutat de Melilla, on més de la meitat de la població és d’origen berber i de llengua materna tamazigt, la llengua pròpia, lluny de ser reconeguda com a cooficial, ni tan sols és present en el sistema escolar com a llengua optativa. D’igual manera, és exclosa de qualsevol altra institució de l’administració. Però les repetides exigències d’Esquerra, finalment, han assolit un gran èxit: per primera vegada els pressupostos generals de l’Estat (repetim-ho, per primera vegada!) ha incorporat una esmena d’Esquerra que obliga l’administració espanyola ha consignar-hi una partida per al foment de la llengua pròpia. Més enllà que la partida aprovada és molt més reduïda del que exigíem, puc traslladar l’emoció amb què s’ha viscut per part de la comunitat amazigh de Melilla, puix representa que l'Estat reconeix obligacions. Assolit aquest escenari, és evident que en els successius pressupostos la partida només podrà créixer, però mai ja no podrà desaparèixer.
I, finament, el camí cap al reconeixement polític, el de l’autogovern del amazigh i, en concret, dels de nacionalitat marroquina. Ja es coneix el projecte d’autonomia del monarca alauita pel que fa al Sàhara, un projecte d’autonomia que el món amazigh pretén forçar que s’universalitzi arreu del Marroc. D’aquí la importància de la convocatòria per part de les associacions amazigh maroquines d’una conferència sobre el procés de regionalització sota el patrocini del Congrés Mundial Amazigh a Al-Hoceima, al Rif, els dies 7 i 8 de novembre. I allà, hi era el catalanisme polític (en Carles Llorens de CDC) i Esquerra per tal de fer-los arribar la nostra experiència autonòmica, transmetre’ls les nostres aspiracions nacionals i, sobretot, fer-los arribar la nostra solidaritat activa.
Em costa transmetre el profund sentiment d’estima i esperança que tenen envers la catalanitat, sentiment copsat tant per part dels representants provinents del Marroc, com per part dels d’Algèria, d’entre els quals Belaïd Abrika, líder de la Cabília, icona de las grans mobilitzacions amazigh pel reconeixement de la personalitat política i lingüística a l'Estat d'Algèria.
Però més enllà de les emocions, cal ser conscients de tot allò a què ens obliga, als catalans, haver escevingut, davant del món, exemple de la perseverança en la voluntat de ser i de decidir el nostre futur.
Joan Tardà. Diputat al Congrés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada