L'impost de Successions, una reforma de gent valenta

Qui ens ho havia de dir fa tan sols uns mesos que aprovaríem una reforma de l'Impost de Successions que deixa el 94% dels catalans exempts de tributar? Perquè només cal repassar les hemeroteques per comprovar que tant el PSC com ICV o hi estaven en contra o volien posposar la reforma per a una altra legislatura.

Aquesta, la de deixar els deures per a més endavant, és una actitud molt pròpia de CiU, sempre posposant la feina per a un incert venidor. Amb l'excusa de la crisi, s'han despatxat —al costat del PP— afirmant que això de les vegueries ara no toca. I també amb l'excusa de la crisi han posat pals a les rodes a la Llei del cinema, si bé en aquest cas hi han afegit un nou i sorprenent argument en contra afirmant que es tracta d'una “imposició del català”.

Votar en contra, novament en sintonia amb el PP, d'una reforma de l'impost de successions que, tornem a repetir-ho, farà que només un 6% dels catalans tributin és un maximalisme impropi de CiU. Oposar-se a una rebaixa tan substanciosa, si no es fa extensiva a l'altre 6% (és a dir, les rendes més altes), diu molt poc a favor de CiU i molt dels veritables interessos als quals serveixen. I és francament curiós perquè novament aquests dies CiU ha tornat a fer una demostració del seu sentit de la responsabilitat i del seu sentit d'Estat oferint un pacte a Zapatero. Llàstima que aquest sentit d'Estat i responsabilitat de CiU, liderada per Duran a Madrid, sigui només en clau espanyola i que es neguin, en canvi, a actuar amb responsabilitat i sentit de país a Catalunya.

La rebaixa de l'Impost de Successions és un fet i aquest beneficiarà a tota la població, tant aquella àmplia majoria que quedarà exempta de pagar (el 94%) com aquest minoritari 6% que veurà rebaixada la seva quota però que, honestament, penso que ha de seguir contribuint a les arques públiques. Afortunadament el PSC va rectificar i va entendre que la reforma de Successions no es podia demorar més, una actitud que va acabar seguint també ICV, que semblava aferrar-se a un dogmatisme allunyat de les demandes de la població i de les necessitats de les classes populars i mitjanes catalanes, que havien de fer front a un impost que havia adquirit un caràcter gairebé confiscador. La reforma és un fet i del resultat en podem estar ben satisfets.