Fa uns dies els historiadors Josep Alert i Joaquim Aloy, publicaven a MEMÒRIA.CAT, el portal telemàtic de l'Associació Memòria i Història de Manresa, documentació procedent del fons del berguedà Josep Ester. Entre altres un document on la vídua del President Carme Ballester, escriu el record de l'arrest del seu marit per part dels nazis.
Maria del Carme Ballester de Companys,
domiciliada a París, 87, rue de la Pompe,
certifica que tot l’ací exposat és exacte.
Fet a París el 13 d’abril de 1969.
El 13 d’agost del 1940 fou detingut el meu marit per les forces d’ocupació, allí a La Baule-les Pins (Loire Atlantique). Amb el dret d’asil que les autoritats franceses ens havien acordat, heus ací com fou feta la detenció.
Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys (a més, no parlaven altra llengua que l’alemanya) doncs entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal... Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren cap-girat; per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, doncs 70.000 francs; llavors ja començaren d’estar contents de la troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres, que el meu marit volia conservar.
Amb tot això, els soldats apuntant el meu marit, sentat en una cadira, i jo tenia que conduir els dos homes en civil, dient-los on estaven les coses, però sempre sentint un revòlver que m’apoiaven a l’esquena, doncs no es van endur els pocs mobles que hi havia a la caseta perquè estava llogada aixís: amoblada. Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya! Comprenguin el meu estat d’ànim dels moments, i sola, amb 10 cèntims que portava en una butxaca, gràcies a unes persones humanes que van sostenir-me. Però jo, fent esforços, vaig reaccionar amb coratge, i l’endemà matí prenc la bicicleta i vaig anar a La Baule. Allí hi havia la commandartur. Van dir-me que no sabien de què els parlava, doncs van desempallegar-se de mi. Al sortir, i a la porta, un home, que me va semblar francès per la seva parla, em diu discretament: “Vagi a la Vil·la Carolina”. Me dóna l’adreça i vaig continuar un altre llarg camí fins arribar a la dita vil·la. La vista de la vil·la també m’impressionà. Estava rodejada de soldats encascats. No em deixaven passar, naturalment. A més, no m’entenien tampoc. Amb signes els hi vaig donar [a] entendre que jo tenia un rendez-vous amb un oficial. Com me van veure decidida, quan se’n van donar compte jo ja m’havia ficat dins. I me vaig infiltrar. Sols sentia veus de gents que parlaven en alemany. Seguit em vaig donar compte que el lloc era perillós, però jo ho havia decidit: passi el que passi, [havia d’anar] on estava el meu marit. Me vaig sentar, esperant que passés algú. Així va ésser: un soldat passà i quedà sorprès al veure’m i, d’apariència tranquil·la, em parlà. Res a fer, no ens entenem. Ell torna a entrar del mateix lloc que havia sortit. De cop, sento fortes rialles i apareixen tres oficials. Cap parlava francès. I ells volien fer-se entendre un xic especialment. Llavors sí me va agafar un pànic terrible. Per sort, va entrar un oficial. Devia tenir més graus, puix que els altres es van quadrar. Els hi va parlar. Seguit em pregunta què feia allí. Jo li responc que volia veure el meu marit, i al mateix [temps] saber el per què l’havien detingut amb tantes mal maneres. Ell me diu que allí no hi ha ningú ni sap qui és el meu marit. Jo torno a insistir dient que [a] la commandartura m’havien donat l’adreça i donar-me la seguretat que el meu marit estava a la Vil·la Carolina. [...] Les autoritats me van treure gairebé a cops de peus,però ho vaig fer i dir per si l’oficial en qüestió ho prenia en sèrio. I aixís fou, car per fi va dir-me que sí que el meu marit estava allí, però [no hi havia] res a fer, jo no el veuria. Vaig insistir. Res a fer. Li vaig demanar per què el tenien allí. Per fi ell es posava nerviós i em diu: “a Espanya van morir alemanys i camarades meus”. Jo li dic: “quina culpa [en] té el meu marit si vostès ens volien fer la guerra?”. També, en fi, desconsolada de veure els homes sense cor, vaig decidir de marxar, però al sortir a la porta, veig que quatre soldats encascats, al mig hi havia el meu marit, que el traslladaren a un altre lloc. Vaig córrer [cap a ell], però l’oficial me va agafar pel braç per treure’m a fora.
No vaig posar resistència. Sols vaig cridar: “Lluís!” Ell es girà cap a mi i me va fer un signe amb la mà volguent dir: “fuig d’ací!”. Ja no el vaig veure més. Els dies que van seguir, 10 dies, venien soldats amb els dos homes en civil i [va] continuar la perquisició. Buscaven or i diners. Deien que no era possible que un president visqués amb tanta modèstia. Jo els vaig dir: “si vostès coneguessin qui és en Companys, la vostra pregunta seria inútil”. En fi, quan feien els darrers 10 dies, vingué de nou a casa un alt oficial que havia arribat a París per emportar-se el meu marit. Ell va dir-me: “si vostè vol, encara el pot salvar, si ens diu on són els altres diners, i de nous documents”. Els vaig jurar que no tenia res més. “Bé, doncs demà matí ens l’emportem”, [va contestar]. Ja no vaig tindre forces de reacció. Feia dos dies que estava [al] llit decaiguda. Al veure’m aixís al llit, me van dir que ells eren disciplinats i que feien aixís el seu deure. Vuit dies més tard, per mediació del nostre doctor de París, em diu que el meu marit estava a la presó de la Santé. El 21 de setembre vaig rebre uns altres mots del mateix doctor, acompanyats d’uns altres del meu marit dient-me que se l’emportaven a Espanya, demanant-me que tingués coratge, que si jo suportava aquesta prova, ell seria més fort.
El 16 d’octubre, allí a La Baule-les-Pins, on jo cada dia esperava noves, i aixís escoltava la ràdio. Aixís fou que en les primeres informacions del matí vaig assabentar-me que el meu marit havia estat afusellat. Uns veïns que també ho van sentir, i seguit van córrer a casa. Jo havia caigut a terra sense coneixement!
Després, com que tenia el deure pel seu fill malalt, que ell me l’havia recomanat [encomanat], vaig fer de nou esforços per cuidar-me del noi i aixís, amb molts treballs i angúnies, encara he sobreviscut i pel damunt de tot mantenir la dignitat.
Això és tot lo que puc dir-vos sobre aquells temps tan dolorosos.
Les aportacions que rebia per any durant els temps de president foren de 120.000 pessetes, però no és lo mateix que ara; cal tenir-ho en compte. Repeteixo que ningú d’allí [a] Espanya ni tampoc de França van justificar-me la seva defunció, però sí que sé que ho van portar tots els diaris de França. I va ésser un xic fet exprés per mi, segons van dir-me més tard. Tinc la darrera lletra del meu marit abans de morir, però això és personal. És cert que aquesta lletra m’ha donat la raó de viure.
Prego que m’excusin si troben dificultats en llegir-me, perquè se’m fa un xic difícil degut al meu estat de salut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada