ARTICLE DE LA SETMANA

El nostre home a Finlàndia

Hi ha persones que tractes sovint en un moment de la teva vida i que després, amb els anys, deixen de ser una companyia pròxima. Dic pròxima perquè a vegades, encara que hi hagi una desconnexió física, existeix la sensació d’una companyia llunyana.
El record agradable és una companyia que es manté al llarg del temps. Això passa amb un paisatge que vam freqüentar en una altra època, amb una música que no hem tornat a escoltar i, evidentment, amb alguna persona amiga amb la qual hem deixat de tenir contacte.
En el meu cas, Ramon Garriga i Marquès n’és un exemple. Les seves filles m’han fet saber que s’ha mort. I, de sobte, l’allunyament físic –la vida avança obrint i tancant portes– no pot impedir que els records es presentin de cop i el passat es faci present. En Garriga Marquès –que és com li dèiem els que el vam tractar– havia nascut a Malgrat, el tractàvem a Barcelona i era el «nostre home a Finlàndia».
Quan dic nostre penso en alguns col·laboradors de la revista Destino que vèiem en Garriga quan venia a Barcelona. Què hi feia exactament a Hèlsinki no sabria pas dir-ho, perquè ell no parlava mai de feina, goso dir que no parlava d’ell mateix. Tenia massa curiositat per exercir cap mena de protagonisme, i el seu art era el d’establir cordials i eficaces complicitats entre institucions. A Finlàndia va rebre alguna distinció. En aquell temps de franquisme, tenir un amic a Hèlsinki era un fet extraordinari.
Garriga Marquès era un home d’una elegància discreta, impecable, simpàtic per naturalesa, i escrivia molt bé. No tan sols reportatges sobre allò que passava a Finlàndia, sinó versos. Lluís Permanyer, que va publicar un llibre sobre els versos satírics de Josep Maria de Sagarra, diu que en Garriga Marquès li va donar pistes per trobar-ne d’inèdits. Ara em pregunto per quines raons vam coincidir a Destino gent que sabíem fer versos irònics: a més del gran Sagarra, en Joan Cortès, en Nèstor Luján, en Garriga, jo mateix. Aplicàvem el domini de la mètrica que havíem après a l’escola. No sé si avui es practica aquesta disciplina, tan apta per a la ironia.
En Ramon Garriga Marquès em va regalar un magnífic barret de pèl de foca, per si algun dia em decidia anar a Finlàndia. No hi he anat mai. Però avui he trobat el barret i he sentit que l’amic nòrdic era a casa.

JOSEP MARIA Espinàs a El Periódico 27 de març.