Gent valenta al Palau

Gent Valenta pel Maresme

Seleccions Catalanes -2003 vs 2010-

impostos

Cansats de pagar

(del bloc de Joan Puigcercós)

Ahir a la Seu d'Urgell vaig explicar que hi ha molts emprenedors catalans que estan molt cansats de les inspeccions fiscals, de la pressió que l’agència tributària estatal posa sobre les nostres empreses. No ens ha d'estranyar, a Catalunya es fan més inspeccions i alçaments d'aquestes que enlloc. Així, l'any 2008, l'Agencia Tributària va recaptar per la via executiva a Catalunya 331,2 milions d'euros; 155,4 milions a Madrid i a Andalusia 54,7 milions d'euros.

Si a això hi afegim el dèficit fiscal, els peatges, el dèficit crònic d'inversions en infraestructures acumulat des de fa molts anys, és lògic que hi hagi molta gent fatigada i desafecta.

Que Catalunya pateix un dèficit fiscal històric en relació a l’Estat, ho sabem tots gràcies a diverses publicacions oficials, entre elles del Ministeri d’Economia i Hisenda. Un dèficit que, al llarg de la darrera dècada, s’ha situat, al voltant del 9% del PIB anual de mitjana i que en conseqüència ha ocasionat un greu desequilibri entre el entre el que els catalans i catalanes paguen en forma d’impostos i el valors dels béns i serveis públics que reben de finançament. Un dèficit que també té una altra cara de la moneda... altres CA, com Andalusia, poden rebre més diners dels que generen, en concret i seguint la publicació espanyola un 4,53% del PIB. Els diners que surten de Catalunya poden anar a altres CA les quals poden fer polítiques que aquí nosaltres no podem.

Però Catalunya no sofreix només aquest de dèficit fiscal, en pateix molts d’altres. També en té amb Europa, estudis el situen al voltant del 0,3% del PIB anual català. Mentre que altres CA, com Andalusia, rebran en fons europeus en el període 2007-2013 un total de 14.024 milions d’euros, Catalunya en rebrà només 1.752 milions d'euros, gairebé vuit vegades més.

Amb les beques passa el mateix, a Catalunya només reben beques universitàries el 9% dels estudiants matriculats, mentre que a Andalusia, la xifra és del 21% i en relació a les beques no universitaris, Catalunya rep 13,22 euros per alumnes mentre que Andalusia gairebé el doble, 23,6 euros per alumne. Si continuem en l’àmbit de l’educació, hem de sumar que a Andalusia es regala 173.000 ordinadors a l’alumnat de 5è i 6è de primària (les famílies només han de signar una carta de compromís), mentre que a Catalunya les famílies en paguen la meitat (150 euros).

No ha agradat a alguns que ahir ho digués clarament. La meva voluntat no és ofendre a ningú, ans al contrari. Tot i així la portaveu del PSOE ha Andalusia ha dit que la meva frase era monstruosa i un insult a tots els andalusos. A mi, senzillament, i sense voluntat d'ofendre de nou el que em sembla monstruós és el dèficit fiscal de 20.000 milions d'euros que any rere any afecta a Catalunya. I els que millor ho saben són els catalans d'origen andalús que també ho pateixen. Alguns d'ells tornen escandalitzats a Catalunya després d'haver passat les vacances o anar de visita a altres territoris de l'estat. Com per exemple, molt catalans, s'escandalitzen quan descobreixen que sortint de Catalunya o del País Valencià gairebé s'acaben els peatges a les autopistes.

La reacció per exigir-me disculpes ha estat instantània, crec que molts catalans agrairien aquesta mateixa rapidesa per reconèixer l'esforç de tots els catalans i catalanes, d'origen andalús o no, per aportar molts recursos a la resta de l'estat. Però això ja és més difícil.

La convivència és necessària i és un objectiu en si mateix però la resta de l'estat ha de saber que a Catalunya, molta gent per no dir la majoria, està molt cansada de pagar i que a sobre se'ns maltracti.

Perdonin les molèsties però algú ho havia de dir.

L'espot de campanya

Avui s'ha publicat l'espot de campanya d'Esquerra per les eleccions al Parlament de Catalunya del 28-N. Esperem que us agradi. Endavant gent valenta dels Països Catalans, si som decisius Catalunya tindrà referèndum. Tu decideixes!

Som

Llei de comerç -2003 vs 2010-

L'impost de Successions, una reforma de gent valenta

Qui ens ho havia de dir fa tan sols uns mesos que aprovaríem una reforma de l'Impost de Successions que deixa el 94% dels catalans exempts de tributar? Perquè només cal repassar les hemeroteques per comprovar que tant el PSC com ICV o hi estaven en contra o volien posposar la reforma per a una altra legislatura.

Aquesta, la de deixar els deures per a més endavant, és una actitud molt pròpia de CiU, sempre posposant la feina per a un incert venidor. Amb l'excusa de la crisi, s'han despatxat —al costat del PP— afirmant que això de les vegueries ara no toca. I també amb l'excusa de la crisi han posat pals a les rodes a la Llei del cinema, si bé en aquest cas hi han afegit un nou i sorprenent argument en contra afirmant que es tracta d'una “imposició del català”.

Votar en contra, novament en sintonia amb el PP, d'una reforma de l'impost de successions que, tornem a repetir-ho, farà que només un 6% dels catalans tributin és un maximalisme impropi de CiU. Oposar-se a una rebaixa tan substanciosa, si no es fa extensiva a l'altre 6% (és a dir, les rendes més altes), diu molt poc a favor de CiU i molt dels veritables interessos als quals serveixen. I és francament curiós perquè novament aquests dies CiU ha tornat a fer una demostració del seu sentit de la responsabilitat i del seu sentit d'Estat oferint un pacte a Zapatero. Llàstima que aquest sentit d'Estat i responsabilitat de CiU, liderada per Duran a Madrid, sigui només en clau espanyola i que es neguin, en canvi, a actuar amb responsabilitat i sentit de país a Catalunya.

La rebaixa de l'Impost de Successions és un fet i aquest beneficiarà a tota la població, tant aquella àmplia majoria que quedarà exempta de pagar (el 94%) com aquest minoritari 6% que veurà rebaixada la seva quota però que, honestament, penso que ha de seguir contribuint a les arques públiques. Afortunadament el PSC va rectificar i va entendre que la reforma de Successions no es podia demorar més, una actitud que va acabar seguint també ICV, que semblava aferrar-se a un dogmatisme allunyat de les demandes de la població i de les necessitats de les classes populars i mitjanes catalanes, que havien de fer front a un impost que havia adquirit un caràcter gairebé confiscador. La reforma és un fet i del resultat en podem estar ben satisfets.

70 ANYS DESPRÉS

Tal dia com avui, un escamot de la Guàrdia Civil afusellava el President Companys. D'aquest fet fa ja setanta anys, no havent-se reparat a dia d'avui la seva memòria de manera justa i digna.

Fa uns dies els historiadors Josep Alert i Joaquim Aloy, publicaven a MEMÒRIA.CAT, el portal telemàtic de l'Associació Memòria i Història de Manresa, documentació procedent del fons del berguedà Josep Ester. Entre altres un document on la vídua del President Carme Ballester, escriu el record de l'arrest del seu marit per part dels nazis.

Maria del Carme Ballester de Companys,
domiciliada a París, 87, rue de la Pompe,
certifica que tot l’ací exposat és exacte.
Fet a París el 13 d’abril de 1969.

El 13 d’agost del 1940 fou detingut el meu marit per les forces d’ocupació, allí a La Baule-les Pins (Loire Atlantique). Amb el dret d’asil que les autoritats franceses ens havien acordat, heus ací com fou feta la detenció.

Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys (a més, no parlaven altra llengua que l’alemanya) doncs entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal... Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren cap-girat; per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, doncs 70.000 francs; llavors ja començaren d’estar contents de la troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres, que el meu marit volia conservar.

Amb tot això, els soldats apuntant el meu marit, sentat en una cadira, i jo tenia que conduir els dos homes en civil, dient-los on estaven les coses, però sempre sentint un revòlver que m’apoiaven a l’esquena, doncs no es van endur els pocs mobles que hi havia a la caseta perquè estava llogada aixís: amoblada. Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya! Comprenguin el meu estat d’ànim dels moments, i sola, amb 10 cèntims que portava en una butxaca, gràcies a unes persones humanes que van sostenir-me. Però jo, fent esforços, vaig reaccionar amb coratge, i l’endemà matí prenc la bicicleta i vaig anar a La Baule. Allí hi havia la commandartur. Van dir-me que no sabien de què els parlava, doncs van desempallegar-se de mi. Al sortir, i a la porta, un home, que me va semblar francès per la seva parla, em diu discretament: “Vagi a la Vil·la Carolina”. Me dóna l’adreça i vaig continuar un altre llarg camí fins arribar a la dita vil·la. La vista de la vil·la també m’impressionà. Estava rodejada de soldats encascats. No em deixaven passar, naturalment. A més, no m’entenien tampoc. Amb signes els hi vaig donar [a] entendre que jo tenia un rendez-vous amb un oficial. Com me van veure decidida, quan se’n van donar compte jo ja m’havia ficat dins. I me vaig infiltrar. Sols sentia veus de gents que parlaven en alemany. Seguit em vaig donar compte que el lloc era perillós, però jo ho havia decidit: passi el que passi, [havia d’anar] on estava el meu marit. Me vaig sentar, esperant que passés algú. Així va ésser: un soldat passà i quedà sorprès al veure’m i, d’apariència tranquil·la, em parlà. Res a fer, no ens entenem. Ell torna a entrar del mateix lloc que havia sortit. De cop, sento fortes rialles i apareixen tres oficials. Cap parlava francès. I ells volien fer-se entendre un xic especialment. Llavors sí me va agafar un pànic terrible. Per sort, va entrar un oficial. Devia tenir més graus, puix que els altres es van quadrar. Els hi va parlar. Seguit em pregunta què feia allí. Jo li responc que volia veure el meu marit, i al mateix [temps] saber el per què l’havien detingut amb tantes mal maneres. Ell me diu que allí no hi ha ningú ni sap qui és el meu marit. Jo torno a insistir dient que [a] la commandartura m’havien donat l’adreça i donar-me la seguretat que el meu marit estava a la Vil·la Carolina. [...] Les autoritats me van treure gairebé a cops de peus,però ho vaig fer i dir per si l’oficial en qüestió ho prenia en sèrio. I aixís fou, car per fi va dir-me que sí que el meu marit estava allí, però [no hi havia] res a fer, jo no el veuria. Vaig insistir. Res a fer. Li vaig demanar per què el tenien allí. Per fi ell es posava nerviós i em diu: “a Espanya van morir alemanys i camarades meus”. Jo li dic: “quina culpa [en] té el meu marit si vostès ens volien fer la guerra?”. També, en fi, desconsolada de veure els homes sense cor, vaig decidir de marxar, però al sortir a la porta, veig que quatre soldats encascats, al mig hi havia el meu marit, que el traslladaren a un altre lloc. Vaig córrer [cap a ell], però l’oficial me va agafar pel braç per treure’m a fora.

No vaig posar resistència. Sols vaig cridar: “Lluís!” Ell es girà cap a mi i me va fer un signe amb la mà volguent dir: “fuig d’ací!”. Ja no el vaig veure més. Els dies que van seguir, 10 dies, venien soldats amb els dos homes en civil i [va] continuar la perquisició. Buscaven or i diners. Deien que no era possible que un president visqués amb tanta modèstia. Jo els vaig dir: “si vostès coneguessin qui és en Companys, la vostra pregunta seria inútil”. En fi, quan feien els darrers 10 dies, vingué de nou a casa un alt oficial que havia arribat a París per emportar-se el meu marit. Ell va dir-me: “si vostè vol, encara el pot salvar, si ens diu on són els altres diners, i de nous documents”. Els vaig jurar que no tenia res més. “Bé, doncs demà matí ens l’emportem”, [va contestar]. Ja no vaig tindre forces de reacció. Feia dos dies que estava [al] llit decaiguda. Al veure’m aixís al llit, me van dir que ells eren disciplinats i que feien aixís el seu deure. Vuit dies més tard, per mediació del nostre doctor de París, em diu que el meu marit estava a la presó de la Santé. El 21 de setembre vaig rebre uns altres mots del mateix doctor, acompanyats d’uns altres del meu marit dient-me que se l’emportaven a Espanya, demanant-me que tingués coratge, que si jo suportava aquesta prova, ell seria més fort.

El 16 d’octubre, allí a La Baule-les-Pins, on jo cada dia esperava noves, i aixís escoltava la ràdio. Aixís fou que en les primeres informacions del matí vaig assabentar-me que el meu marit havia estat afusellat. Uns veïns que també ho van sentir, i seguit van córrer a casa. Jo havia caigut a terra sense coneixement!

Després, com que tenia el deure pel seu fill malalt, que ell me l’havia recomanat [encomanat], vaig fer de nou esforços per cuidar-me del noi i aixís, amb molts treballs i angúnies, encara he sobreviscut i pel damunt de tot mantenir la dignitat.

Això és tot lo que puc dir-vos sobre aquells temps tan dolorosos.

Les aportacions que rebia per any durant els temps de president foren de 120.000 pessetes, però no és lo mateix que ara; cal tenir-ho en compte. Repeteixo que ningú d’allí [a] Espanya ni tampoc de França van justificar-me la seva defunció, però sí que sé que ho van portar tots els diaris de França. I va ésser un xic fet exprés per mi, segons van dir-me més tard. Tinc la darrera lletra del meu marit abans de morir, però això és personal. És cert que aquesta lletra m’ha donat la raó de viure.

Prego que m’excusin si troben dificultats en llegir-me, perquè se’m fa un xic difícil degut al meu estat de salut.