DE TORNADA

Molts opinadors ens deixaven dies passats el missatge que havíem représ el nou curs polític on l'havíem deixat a finals de juliol. No els faltava raó. Però aquesta primera setmana de setembre algunes qüestions han iniciat moviment. A nivell nacional, a can PSC les presses de pre-campanya els porten a fer anuncis i promeses des de la Xina, bo i sabent que aquestes s'han de confirmar i que a aquesta gent si una cosa els agrada és la discreció a l'hora de fer negocis. Vora tres mil llocs de treball directes i la implantació d'aquesta industria automobilística de vehicles elèctrics a Catalunya mereixen estar de banda de les presses que s'han visualitzat. La tornada d'en Corbacho deixant el Ministeri de treball és un altre símptoma que la tan esbombada renovació a les llistes socialistes va ser un miratge provocat per la crisi dels casos de corrupció a Santa Coloma entre altres. La realitat s' imposa i les patums semblen les úniques que poden posar fre a la caiguda lliure de vot.

Mentretant a CiU continuen posant en dubte el compromís públic d'ERC davant els electors d'estar disposats a renunciar a formar part del pròxim govern si Mas o Montilla no es comprometen a consultar a la ciutadania sobre la independència. Serem a l'oposició si no es pot garantir aquest referèndum. Això ho diem alt i clar.

De les altres forces independentistes que presenten candidatures al Parlament només es pot dir que després de demanar unitat durant mesos, a l'hora de la veritat han estat incapaços d'assolir la seva pròpia unitat. Amb tot cal respectar les seves decissions, i constatar que des d' ERC no està tancada la porta a les aliances postelectorals amb aquestes formacions.

A l'Estat espanyol també s'ha produït fa hores un fet destacadísssim. L'anunci de treva d'ETA que tots els mitjans internacionals de prestigi recullen de forma destacada i a la qual des de Madrid s'ha reaccionat amb tebiesa fins al moment. La via democràtica comença a fer forat dins l'independentisme basc, esperem que definitivament. Per altra banda l'acostament de Zapatero al PNV per tirar endavant el pressupost del proper exercici demostra, un cop més, que Catalunya no pot deixar a la bona voluntat del Govern estatal de torn el seu progrés.

A nivell local aquesta tornada de vacances també ens ha portat una reestructuració del govern municipal. La primera tinenta d'alcaldessa Lluïsa Mérida deixa el càrrec a mans de Carme Aubanell i les atribucions en materia d'urbanisme a l'alcaldessa Campoy (l'acumulació d'àmbits de gestió a l'alcaldia aquesta legislatura és simptomàtica). Però el realment substancial és que s'esvaeix la possibilitat d'un canvi de timonera a la nau socialista de Malgrat. La política local haurà de navegar, un cop més, atenta a les maniobres matusseres d'una barca a la deriva.

ARTICLE DE LA SETMANA

El nostre home a Finlàndia

Hi ha persones que tractes sovint en un moment de la teva vida i que després, amb els anys, deixen de ser una companyia pròxima. Dic pròxima perquè a vegades, encara que hi hagi una desconnexió física, existeix la sensació d’una companyia llunyana.
El record agradable és una companyia que es manté al llarg del temps. Això passa amb un paisatge que vam freqüentar en una altra època, amb una música que no hem tornat a escoltar i, evidentment, amb alguna persona amiga amb la qual hem deixat de tenir contacte.
En el meu cas, Ramon Garriga i Marquès n’és un exemple. Les seves filles m’han fet saber que s’ha mort. I, de sobte, l’allunyament físic –la vida avança obrint i tancant portes– no pot impedir que els records es presentin de cop i el passat es faci present. En Garriga Marquès –que és com li dèiem els que el vam tractar– havia nascut a Malgrat, el tractàvem a Barcelona i era el «nostre home a Finlàndia».
Quan dic nostre penso en alguns col·laboradors de la revista Destino que vèiem en Garriga quan venia a Barcelona. Què hi feia exactament a Hèlsinki no sabria pas dir-ho, perquè ell no parlava mai de feina, goso dir que no parlava d’ell mateix. Tenia massa curiositat per exercir cap mena de protagonisme, i el seu art era el d’establir cordials i eficaces complicitats entre institucions. A Finlàndia va rebre alguna distinció. En aquell temps de franquisme, tenir un amic a Hèlsinki era un fet extraordinari.
Garriga Marquès era un home d’una elegància discreta, impecable, simpàtic per naturalesa, i escrivia molt bé. No tan sols reportatges sobre allò que passava a Finlàndia, sinó versos. Lluís Permanyer, que va publicar un llibre sobre els versos satírics de Josep Maria de Sagarra, diu que en Garriga Marquès li va donar pistes per trobar-ne d’inèdits. Ara em pregunto per quines raons vam coincidir a Destino gent que sabíem fer versos irònics: a més del gran Sagarra, en Joan Cortès, en Nèstor Luján, en Garriga, jo mateix. Aplicàvem el domini de la mètrica que havíem après a l’escola. No sé si avui es practica aquesta disciplina, tan apta per a la ironia.
En Ramon Garriga Marquès em va regalar un magnífic barret de pèl de foca, per si algun dia em decidia anar a Finlàndia. No hi he anat mai. Però avui he trobat el barret i he sentit que l’amic nòrdic era a casa.

JOSEP MARIA Espinàs a El Periódico 27 de març.

DEL TREBALL PER AL·LEGAR ORDENANCES

En el context tertulià dels divendres a l'emissora municipal Ràdio Malgrat, l'ex-regidor i participant a la mateixa José María Colomina opinava del poc treball fet per l'oposició actual en un aspecte que ell considerava bàsic alhora d'al·legar les ordenances fiscals. Ho amania amb auto lloances perquè aquest aspecte s'havia contemplat i fet valer en el moment que CiU va pactar entrar al govern la passada legislatura. Segons ell en aquests moments l'oposició no ha treballat "seriosament" la presentació d'al·legacions en el sentit de reduir el percentatge de l'IBI per tal que totes les famílies percebin un estalvi directe en el pagament de l'impost.
Com que l'ex-regidor parlà genericament d'oposició i aquest és el lloc que ocupem actualment i amb la representativitat majoritària dels Grups que la conformem, ens esperona a exposar el motiu o motius que ERC té per no haver "treballat seriosament" en el sentit que en José María indicava.
ERC ha treballat unes al·legacions enfocades a donar facilitats a determinats col·lectius (famílies nombroses, famílies monoparentals, persones amb discapacitats...)perquè considera que aquestes suposarien una despesa mínima que l'Ajuntament pot assumir sense un perjudici excessiu pel seus comptes. Ho hem dit i repetit moltes vegades,l'Ajuntament no té una màquina per fabricar diners i sabem que no es pot atendre tot el que es voldria. Proposàvem també el fraccionament del rebut, mesura que no fa baixar ni un cèntim la recaptació de l'Ajuntament i en canvi si facilitaria en gran mesura l'organització de l'economia familiar.
El que vostè proposava divendres com una bona mesura, nosaltres ho considerem no assumible per les finances del Consistori. En l'actual context econòmic aquest ha vist minvar significativament alguns ingressos i, per mantenir els serveis que es presten als ciutadans, no es poden fer rebaixes generals i significatives en l'Impost.
Els temps dels quals vostè parlava, estan canviats... o així ens ho sembla a nosaltres.

ARTICLE DE LA SETMANA

La Catalunya de l'escudella barrejada

El calendari ha volgut que avui, dia de Nadal, em toqui escriure un article per a elSingulardigital. Per això, voldria iniciar aquestes ratlles desitjant-los que passin un bon dia i, en general, unes bones festes i una bona entrada d’any 2010.

Diu la tradició que el dia de Nadal moltes famílies catalanes s’asseuen a taula per degustar una bona escudella barrejada i un capó de pagès farcit amb panses i pinyons. És possible, doncs, que ara mateix vostès encara estiguin preparant l’àpat d’aquest migdia: l’olla ben grossa al foc perquè el brou faci l’últim bull. A una servidora li agrada molt cuinar, tot i que avui m’ho estalvio perquè ho fa la mare (que és una gran experta als fogons). Tanmateix, m’atreviré a descriure’ls una recepta molt especial: una recepta d’escudella barrejada per a la Catalunya de l’any 2010. Anem a pams.

Per començar la preparació del plat escollit necessitem posar una olla de dimensions naturals al foc, amb uns quants litres d’aigua, i deixar que arrenqui a bullir. A continuació, tirarem a l’olla totes les bèsties i ossos degudament preparats. Els recomano que hi posin un tall de vedella, la gallina, l’os de pernil, una mica de cansalada que no sigui rància, un os del genoll i una mica de peu de porc, que sempre fa el brou més blanc. Carn, n’hi ha molta i, a més, és molt substanciosa. Hi ha tanta carn com la que hi haurà en l’esfera política catalana l’any vinent. El 2010 estarà marcat per la inevitable nova cita electoral que ens espera. És una evidència que tots els partits polítics (els de sempre i tots aquells que ja sembla que busquen presentar-se a les eleccions) voldran tirar un bon tros de carn a l’olla. De fet, m’atreviria a dir que quan tombin les festes de Nadal, amb la publicació de la sentència del Tribunal Constitucional a la cantonada i amb un munt de lleis importantíssimes damunt la taula (sobre les vegueries, la llei electoral i les consultes per via de referèndum, entre moltes d’altres), el Parlament es pot arribar a empatxar i tot. Ja no hi haurà excusa i, tanmateix, és ben probable que s’aturi tot i que el govern d’entesa ja no sigui d’entesa sinó tot el contrari. En fi, que la política catalana serà un remenar i remenar, amb l’únic objectiu que el temps passi ràpid i que la campanya electoral arrenqui d’una vegada, com el brou de l’escudella.

Continuem, per tant, amb la preparació del brou. Després de tirar tota la carn, toca el torn de les verdures. D’entrada, api, pastanaga, porro i xirivia i després hi afegirem patata i col. La vida política del país, com el brou, no agafa substància tan sols amb carn. O sigui que no tot és electoral. A la Catalunya del 2010 continuarà la crisi econòmica que ja ens tenalla fortament ara, amb l’atur com a gran protagonista. També seran importants per condimentar aquesta escudella catalana les consultes populars del 28 de febrer i del 25 d’abril, preludi d’una potencial i necessària mobilització davant de la sentència del Tribunal Constitucional. I aprofito l’avinentesa per expressar un desig: espero que les plataformes de garatge o tòxiques, perquè la fragmentació d’ara només és això, no facin cap disbarat i no es tornin a barallar.

Al final, al brou hi afegirem els ingredients més nostrats: la pilota, la botifarra, els cigrons i esclar, els galets. Prou tous (tots quatre) perquè siguin de bon menjar i prou plaents perquè facin les delícies de tothom. I si ho hem fet bé, l’escudella ens haurà sortit rodona. L’escudella és un plat relativament senzill, tot i que convindran amb mi que el sabor pot ser molt diferent segons qui sigui qui cuini. Josep Pla deia que és un plat amb una mica de tot sense que res predomini massa. Això deu ser el que reclama la política catalana, oi? La bona cuina. No cal que predomini res que no sigui beneficiós pel brou del país. Només cal saber tenir paciència i la saviesa que té ma mare als fogons. És la reproducció any rere any d’un ritual que, per dir-ho a la manera d’ara, i passant-ho a la política, dóna substància al relat nacional. Que així sigui.

Mònica Sabata. elSingulardigital 26 desembre 2009

L'ARTICLE DE LA SETMANA

La crisi de veritat

Se sol dir que hem de saber aprofitar l’actual recessió econòmica per convertir-la en una oportunitat de futur. D’acord. Ara bé, per poder encarar amb èxit aquesta oportunitat, crec que és convenient que prenguem consciència que la veritable crisi, la que ens ha conduït fins a l’actual situació, la que ha provocat la major part dels malestars que ara tractem d’analitzar, racionalitzar i resoldre, no ha estat la protagonitzada per la recessió, sinó la que es va acabar l’estiu de 2007. Sí, ho han entès bé: la veritable crisi, en el sentit de trasbals veritablement traumàtic, no és la que ara atrau tots els focus d’atenció social i política, sinó la que la va precedir i que es va caracteritzar per un creixement continuat, artificiós i accelerat durant gairebé una dècada.

Efectivament: la crisi que no vam saber aprofitar com a oportunitat i que ara ens crea tants maldecaps, va ser la de crisi de creixement. El fet que aquest creixement portés afegida una millora del benestar material, o més particularment, del nivell de consum, ni que fos circumstancial, mal repartit i que n’haguéssim de pagar un cost social enorme, va fer que ningú no se’n queixés. Com a molt, vam protestar per les molèsties, però més per tal que s’hi posessin pegats, que no pas per aturar-ne les causes de fons. És com si per evitar el soroll haguéssim demanat taps de goma per a les orelles. Es creixia amb desmesura però gairebé tothom –uns més que d’altres, això sí– en treia algun profit. Ara bé: les transformacions no desitjades, les més greus dislocacions socials, els desordres en els estils de vida, l’increment de les desigualtats, el col·lapse i deteriorament dels serveis públics, tot això viscut des d’un desconcert que alguns van confondre amb una “crisi de valors”, tot ho va provocar un tipus de creixement bastit damunt la sorra i que és el que ara s’ha esfondrat.

Per començar, d’aquell creixement en vénen molts dels problemes de governança que ara es posen de manifest. Els governs, a tots els nivells, van aconseguir uns increments d’ingressos extraordinaris que els resolien el problema d’un finançament regular pobre. Els municipis que podien, per la seva situació estratègica i perquè tenien sòl en abundància, anaven oferint més i més habitatges i, amb les taxes, els seus governs resolien dèficits urbanístics endèmics, oferien cada dia una imatge més endreçada del poble o la ciutat, però també s’embrancaven en projectes onerosos i d’interès molt discutible, i en tot cas, obertament insostenibles. S’han fet moltes obres públiques amb una mentalitat més pròpia del nou-ric que no pas amb la d’administrador prudent. El creixement permetia l’exhibició de múscul públic que es traduïa en vot electoral, sempre a favor dels que l’havien pogut mostrar, val a dir-ho, sense haver fet gaire exercici. Això també explica la llarga durada d’alguns governs municipals, l’estabilitat dels quals els venia regalada per una conjuntura de creixement favorable i que els feia semblar eficients. En aquest sentit, el creixement especulatiu no tan sols afavoria comportament irregulars, sinó que ha fet possible uns estils arrogants que, al seu torn, també han contribuït al clima de desconfiança actual cap a la política. La crisi d’ara serà bona perquè farà canviar governs acomodats.

No cal que digui que el segon àmbit on aquella crisi de creixement ha fet molt mal ha estat en el món empresarial i financer. No es pot dir el mateix de tothom, però la mà d’obra fàcil i barata per una banda, i un increment esbojarrat del consum per l’altra, van fer ajornar molts projectes d’innovació, van relativitzar la importància de l’endèmica baixa productivitat del país, van restar importància a la necessitat de la internacionalització de l’economia i van endarrerir la preocupació pel talent i l’excel·lència. No és que no se sabés, però no es percebia com a urgent. Amb totes les honroses excepcions que es vulgui, la pràctica dominant va ser oportunista, curta de vista i incapaç d’adoptar una visió estratègica. Ara, amb la recessió, es farà de la necessitat virtut. Els canvis ara inajornables, però, són més traumàtics del que haurien pogut ser: hi ha empreses que no arriben a temps de fer-lo, i es fan reconversions molt lesives per als treballadors i per al territori. Diu que tenim les millors escoles de negoci del món, però sembla que els seus alumnes es van deixar enlluernar exactament igual que els que havien anat a les escoles dolentes.

En tercer i darrer lloc, per no repassar-los tots, cal parlar també del món educatiu. Perquè, com he argumentat en altres ocasions amb més detall, l’actual crisi educativa només té a veure amb el propi sistema educatiu de manera molt reduïda. La major part de problemes també deriven d’aquests anys de creixement amb un rumb equivocat o, encara pitjor, sense direcció. La recessió i l’austeritat pressupostària actual no són pas la causa del desconcert educatiu, sinó que el posen en evidència de manera més crua. La crisi no era de valors, doncs, sinó del model de societat que proposava –i forçava a seguir– uns nous valors acomodats a les necessitats d’aquell tipus de creixement. I res no hi ha de més inútil que voler educar en valors a contracorrent dels que permeten seguir el curs central de vida social, si alhora no es posa en entredit aquest mateix ordre social. El diferencial d’abandonament escolar o d’absentisme a les aules respecte d’altres països europeus, per dir-ho breu, s’explica més pel paper de la construcció en l’economia catalana que no pas pel fracàs del sistema escolar. De la mateixa manera, el rànquing que ocupem als informes PISA, i particularment l’escassetat d’excel·lència a les aules, es poden explicar millor per les dislocacions socials que provoca una demografia convulsa que ha de ser atesa de manera prioritària per garantir la cohesió i la igualtat, que no pas per cap suposada greu incompetència dels professionals de l’ensenyament. Sí: la crisi educativa, a les famílies, a les escoles, és prèvia a la recessió i es correspon, no tan sols però sí que de manera principal, a un model de societat que afavoria, premiant-los, la frivolitat, el presentisme o el menfotisme general.

Així doncs, crec que és molt important que s’entengui que el problema no és la recessió, sinó el model de creixement en què estàvem instal·lats. Mentre creixia el PIB, el país s’empetitia. Per tant, la solució no és tornar a créixer al preu que sigui, sinó fer-ho d’una altra manera, orientant-lo no tan sols a satisfer la humana cobdícia, sinó a fer una societat més rica, també, però sobretot més neta i noble, culta, lliure, desvetllada i feliç.

Salvador Cardús i Ros. Diari AVUI 22 novembre