70 ANYS DESPRÉS

Tal dia com avui, un escamot de la Guàrdia Civil afusellava el President Companys. D'aquest fet fa ja setanta anys, no havent-se reparat a dia d'avui la seva memòria de manera justa i digna.

Fa uns dies els historiadors Josep Alert i Joaquim Aloy, publicaven a MEMÒRIA.CAT, el portal telemàtic de l'Associació Memòria i Història de Manresa, documentació procedent del fons del berguedà Josep Ester. Entre altres un document on la vídua del President Carme Ballester, escriu el record de l'arrest del seu marit per part dels nazis.

Maria del Carme Ballester de Companys,
domiciliada a París, 87, rue de la Pompe,
certifica que tot l’ací exposat és exacte.
Fet a París el 13 d’abril de 1969.

El 13 d’agost del 1940 fou detingut el meu marit per les forces d’ocupació, allí a La Baule-les Pins (Loire Atlantique). Amb el dret d’asil que les autoritats franceses ens havien acordat, heus ací com fou feta la detenció.

Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys (a més, no parlaven altra llengua que l’alemanya) doncs entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal... Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren cap-girat; per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, doncs 70.000 francs; llavors ja començaren d’estar contents de la troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres, que el meu marit volia conservar.

Amb tot això, els soldats apuntant el meu marit, sentat en una cadira, i jo tenia que conduir els dos homes en civil, dient-los on estaven les coses, però sempre sentint un revòlver que m’apoiaven a l’esquena, doncs no es van endur els pocs mobles que hi havia a la caseta perquè estava llogada aixís: amoblada. Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya! Comprenguin el meu estat d’ànim dels moments, i sola, amb 10 cèntims que portava en una butxaca, gràcies a unes persones humanes que van sostenir-me. Però jo, fent esforços, vaig reaccionar amb coratge, i l’endemà matí prenc la bicicleta i vaig anar a La Baule. Allí hi havia la commandartur. Van dir-me que no sabien de què els parlava, doncs van desempallegar-se de mi. Al sortir, i a la porta, un home, que me va semblar francès per la seva parla, em diu discretament: “Vagi a la Vil·la Carolina”. Me dóna l’adreça i vaig continuar un altre llarg camí fins arribar a la dita vil·la. La vista de la vil·la també m’impressionà. Estava rodejada de soldats encascats. No em deixaven passar, naturalment. A més, no m’entenien tampoc. Amb signes els hi vaig donar [a] entendre que jo tenia un rendez-vous amb un oficial. Com me van veure decidida, quan se’n van donar compte jo ja m’havia ficat dins. I me vaig infiltrar. Sols sentia veus de gents que parlaven en alemany. Seguit em vaig donar compte que el lloc era perillós, però jo ho havia decidit: passi el que passi, [havia d’anar] on estava el meu marit. Me vaig sentar, esperant que passés algú. Així va ésser: un soldat passà i quedà sorprès al veure’m i, d’apariència tranquil·la, em parlà. Res a fer, no ens entenem. Ell torna a entrar del mateix lloc que havia sortit. De cop, sento fortes rialles i apareixen tres oficials. Cap parlava francès. I ells volien fer-se entendre un xic especialment. Llavors sí me va agafar un pànic terrible. Per sort, va entrar un oficial. Devia tenir més graus, puix que els altres es van quadrar. Els hi va parlar. Seguit em pregunta què feia allí. Jo li responc que volia veure el meu marit, i al mateix [temps] saber el per què l’havien detingut amb tantes mal maneres. Ell me diu que allí no hi ha ningú ni sap qui és el meu marit. Jo torno a insistir dient que [a] la commandartura m’havien donat l’adreça i donar-me la seguretat que el meu marit estava a la Vil·la Carolina. [...] Les autoritats me van treure gairebé a cops de peus,però ho vaig fer i dir per si l’oficial en qüestió ho prenia en sèrio. I aixís fou, car per fi va dir-me que sí que el meu marit estava allí, però [no hi havia] res a fer, jo no el veuria. Vaig insistir. Res a fer. Li vaig demanar per què el tenien allí. Per fi ell es posava nerviós i em diu: “a Espanya van morir alemanys i camarades meus”. Jo li dic: “quina culpa [en] té el meu marit si vostès ens volien fer la guerra?”. També, en fi, desconsolada de veure els homes sense cor, vaig decidir de marxar, però al sortir a la porta, veig que quatre soldats encascats, al mig hi havia el meu marit, que el traslladaren a un altre lloc. Vaig córrer [cap a ell], però l’oficial me va agafar pel braç per treure’m a fora.

No vaig posar resistència. Sols vaig cridar: “Lluís!” Ell es girà cap a mi i me va fer un signe amb la mà volguent dir: “fuig d’ací!”. Ja no el vaig veure més. Els dies que van seguir, 10 dies, venien soldats amb els dos homes en civil i [va] continuar la perquisició. Buscaven or i diners. Deien que no era possible que un president visqués amb tanta modèstia. Jo els vaig dir: “si vostès coneguessin qui és en Companys, la vostra pregunta seria inútil”. En fi, quan feien els darrers 10 dies, vingué de nou a casa un alt oficial que havia arribat a París per emportar-se el meu marit. Ell va dir-me: “si vostè vol, encara el pot salvar, si ens diu on són els altres diners, i de nous documents”. Els vaig jurar que no tenia res més. “Bé, doncs demà matí ens l’emportem”, [va contestar]. Ja no vaig tindre forces de reacció. Feia dos dies que estava [al] llit decaiguda. Al veure’m aixís al llit, me van dir que ells eren disciplinats i que feien aixís el seu deure. Vuit dies més tard, per mediació del nostre doctor de París, em diu que el meu marit estava a la presó de la Santé. El 21 de setembre vaig rebre uns altres mots del mateix doctor, acompanyats d’uns altres del meu marit dient-me que se l’emportaven a Espanya, demanant-me que tingués coratge, que si jo suportava aquesta prova, ell seria més fort.

El 16 d’octubre, allí a La Baule-les-Pins, on jo cada dia esperava noves, i aixís escoltava la ràdio. Aixís fou que en les primeres informacions del matí vaig assabentar-me que el meu marit havia estat afusellat. Uns veïns que també ho van sentir, i seguit van córrer a casa. Jo havia caigut a terra sense coneixement!

Després, com que tenia el deure pel seu fill malalt, que ell me l’havia recomanat [encomanat], vaig fer de nou esforços per cuidar-me del noi i aixís, amb molts treballs i angúnies, encara he sobreviscut i pel damunt de tot mantenir la dignitat.

Això és tot lo que puc dir-vos sobre aquells temps tan dolorosos.

Les aportacions que rebia per any durant els temps de president foren de 120.000 pessetes, però no és lo mateix que ara; cal tenir-ho en compte. Repeteixo que ningú d’allí [a] Espanya ni tampoc de França van justificar-me la seva defunció, però sí que sé que ho van portar tots els diaris de França. I va ésser un xic fet exprés per mi, segons van dir-me més tard. Tinc la darrera lletra del meu marit abans de morir, però això és personal. És cert que aquesta lletra m’ha donat la raó de viure.

Prego que m’excusin si troben dificultats en llegir-me, perquè se’m fa un xic difícil degut al meu estat de salut.

MOLT BONA I PROFITOSA MEMÒRIA DEL 79è ANIVERSARI REPUBLICÀ

"Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d'accelerada lluita,
de combatius balcons i d'estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l'enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m'ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta."

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, a « Cançoneret de Ripoll », 1985

COMPANYS, ENCARA.

S’han escolat setanta anys des de la seva ignominiosa execució als fossars del castell de Montjuïc; n’han transcorregut trenta-cinc des de la mort del dictador que decidí fer-lo afusellar, i en fa trenta-tres del restabliment de la Generalitat que ell presidí en les hores més difícils i tràgiques. I, tanmateix, el dossier Companys encara resta obert, pendent de resolució.

Per fer justícia a Lluís Companys i a totes les altres víctimes de la repressió franquista hi havia un procediment senzill i segur. És el que va adoptar l’Alemanya reunificada amb la llei del 25 d’agost de 1998 “sobre l’anul·lació de les sentències nacionalsocialistes injustes dictades pels òrgans de la justícia penal”. “Aquesta llei –estableix el seu article 1.1– anul·la les resolucions condemnatòries posteriors al 30 de gener de 1933 que, en violació de les idees més elementals de la justícia, van ser dictades per motius polítics, militars, racistes, religiosos o ideològics per tal d’imposar o preservar el règim injust dels nacionalsocialistes. Se sobreseuran els procediments en què es basen aquestes resolucions”.

Quan, l’any 2005, el govern espanyol presidit per José Luis Rodríguez Zapatero posà en marxa l’elaboració de la coneguda com a Ley de la Memoria Histórica, aquesta hauria pogut seguir el model alemany. De fet, és el que van demanar els corrents polítics que més havien sofert a mans de la dictadura: Esquerra Republicana de Catalunya i Izquierda Unida-Iniciativa. El grup parlamentari d’IU-ICV, en concret, presentà una proposició de llei que, en la seva exposició de motius, declarava “fundamental promover la declaración de nulidad, por vicios radicales de fondo y forma, de cuantas resoluciones y sentencias se dictaron por el aparato represor del franquismo” (Boletín Oficial de las Cortes Generales. Congrés de Diputats, 2 de desembre de 2005, n. 218-1).

El PSOE, però, s’hi negà en rodó, amb l’argument que anul·lar les sentències faria esclatar tot l’entramat jurídic teixit durant quatre dècades de dictadura. En aquells moments, els socialistes agitaren el temor a una improbable allau de querelles i demandes d’indemnització de les famílies dels represaliats. Sospito que va pesar més la pressió d’unes altes instàncies judicials farcides –com és encara avui prou notori– d’hereus biològics o ideològics del franquisme, als quals els resulta insuportable admetre que ells, i els seus progenitors o mestres, van servir a una pseudojustícia criminal i facciosa.

Així, doncs, la llei dita de la Memoria Histórica del desembre de 2007 entrà en vigor sense conseqüències jurídiques sobre les sentències franquistes, sense capacitat per revocar-les. Tan sols, en els terrenys simbòlic i moral, se’n declarava el caràcter “injust” i “il·legítim”, conceptes que no són en absolut sinònims de “nul” i “il·legal”. Acollida amb lògica insatisfacció per diversos partits, historiadors i juristes, aquella llei només deixava als qui volguessin anul·lar les condemnes dels consells de guerra i altres tribunals d’excepció un camí: el recurs extraordinari de revisió davant del Tribunal Suprem. Que no era un camí planer ho demostraven els fracassos de les germanes de Salvador Puig Antich o dels familiars del líder i ministre cenetista Joan Peiró en els respectius intents de veure revocades les penes capitals contra els seus parents. Però és el camí pel qual la Generalitat decidí de portar el cas Companys, amb gran protagonisme del conseller d’Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura, i involucrant-hi la néta del president afusellat, Maria Lluïsa Gally.

I bé, a finals de la setmana passada vàrem saber que el Tribunal Suprem no tindrà ocasió de pronunciar-se sobre la demanda de nul·litat de la condemna a Companys. Segurament a fi d’estalviar-li al Suprem el tràngol d’una resolució negativa, la Junta de Fiscals de Sala del mateix Tribunal decidí que era “improcedente” tramitar el recurs de revisió de la sentència d’octubre de 1940, perquè aquella i les altres condemnes “son nulas de pleno derecho por aplicación directa” de la llei de la Memoria Histórica. Que la fiscalia, sota dependència orgànica del govern espanyol, actuï en sintonia amb els interessos d’aquest i amb les tesis del PSOE resulta comprensible. Ara, que els subordinats del senyor Conde Pumpido menteixin sense pudor ja no és acceptable: la simple lectura de la llei esmentada (Boletín Oficial del Estado, 27-12-2007), factible a través d’Internet, evidencia que el text estableix “el carácter radicalmente injusto” d’unes condemnes “ilegítimas”, però no les declara ni nul·les ni il·legals.

Més insòlites encara són algunes reaccions polítiques al joc de mans, al subterfugi jurídico-conceptual dels fiscals. ¿Com pot el president Montilla declarar-se “satisfet” de tancar el cas Companys gràcies a la llei de 2007, quan va ser el seu mateix govern el que, considerant aquella llei insuficient, activà el recurs davant del Suprem l’octubre de 2009? ¿Com ha pogut afirmar Joan Saura que el passat dijous era “un gran dia per a Catalunya”? Si Iniciativa proposà incloure en la llei de la Memoria Histórica un article que deia “Se declara la nulidad de pleno derecho de las sentencias condenatorias dictadas por los consejos de guerra, en procedimientos sumarísimos, durante el período comprendido entre el 18 de julio de 1936 y el 20 de noviembre de 1975…”, i no se’n va sortir, ¿com pot ara el conseller empassar-se que aquella llei aigualida anul·la la condemna a mort de Lluís Companys?

En resum: ja pot la Generalitat retre cada 15 d’octubre sentits homenatges institucionals al president màrtir; ja poden els municipis catalans haver-li erigit desenes de monuments i dedicat centenars de carrers o places. L’únic president d’un país europeu assassinat pel feixisme seguirà essent, per al sistema judicial espanyol, culpable de rebel·lió, reu de pena de mort: un delinqüent

Joan B. Culla Avui 1 d'abril 2010

VERGONYA!!!

Companys

View more documents from ERCMalgrat.

Després de més de 30 anys de democràcia -gairebé els mateixos que durà la dictadura franquista- l’estat espanyol ha estat defugint la qüestió del judici sumaríssim al President Companys. Quan un estat es nega a reconèixer els seus errors creix amb un dèficit democràtic, i amb una carència de valors que el reforcin. La transició va oblidar, per covardia o facilitat, totes les persones que van morir per defensar la República.
El President Companys va ser torturat, humiliat, i va haver de suportar una comèdia a la que els franquistes van anomenar judici. El 15 d’octubre de 1940 fou afusellat per un piquet format per soldats d’infanteria al fossar de Sta. Eulàlia del castell de Montjuïc cap a les 6,30 hores del matí. Fou l’únic President d’un país democràtic afusellat pel totalitarisme que volia imposar-se arreu d’Europa durant la II Guerra Mundial.
70 anys després encara hem de reclamar l’anulació d’aquesta farsa de judici.

RETRAT DE L'EXILI

La conferència d'ahir és de les que deixen petjada en la drecera dels sentiments. La conferenciant ens el va descriure amb tant detall i sensibilitat que ens va fer venir a la memòria aquella frase que diu: els humans donem el millor i el pitjor de nosaltres mateixos quan ens enfrontem a les circumstàncies més adverses. El que l'exili republicà patí en aquells camps de concentració de la Catalunya Nord és una part de la nostra història que no es pot deixar d'explicar. Perquè les llibertats que ens han arribat i les que en el futur arribaran les assolirem també, en bona part, gràcies a aquells que la història en majúscules té la temptació d'oblidar.

El Museu Irla obre les portes

El Museu Irla ja és una realitat. Aquest dissabte al migdia ha obert les seves portes el museu dedicat al polític guixolenc que va ser president republicà de la Generalitat a l’exili entre 1945 i 1954. L’espai, ubicat a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols ocupa uns 80 metres quadrats de la primera planta de la que va ser la taverna familiar entre 1894 i 1935, coneguda com Can Romagué.

Aquesta mostra permanent s’estructura en 3 espais, que presenten el perfil del polític i professional d’Irla, que es completa amb una sala de projeccions. Una de les joies del museu és un escriptori que va pertànyer a Irla, que ha estat restaurat.

La funció d’aquest petit museu és explicar l’Irla polític i l’Irla persona. El projecte de recuperació de la Casa Irla va arrencar fa una dècada i ara, és una realitat. La inauguració oficial ha comptat amb la presència del president de la Fundació Irla, Joan Ridao, el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, l’alcalde de Sant Feliu, Pere Albó i el biògraf de Josep Irla, Josep Maria Roig i Rosich. Durant tot el dia hi ha hagut jornada de portes obertes.

CENTENARI DE LA SETMANA TRÀGICA
Així anomenem la revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical que esclatà a Barcelona pel juliol de 1909. L'origen fou la l'oposició al rellançament de l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif. Una operació policial per a protegir el ferrocarril miner prop de Melilla encengé un veritable conflicte bèl·lic que comportà la tramesa a l'Àfrica d'una expedició de 40.000 homes, reservistes casats i amb fills majoritàriament trets en bona part del Principat. L'embarcament de tropes a Barcelona comença l'11 de juliol, produïnt-se manifestacions antibel·licistes i incidents al port i pels carrers, enmig d'un clima d'irritació popular contra una guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs amb la policia se succeïren diàriament. El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la guerra, estesa a les principals localitats de Catalunya, i unànimement acceptada amb l'única resistència dels tramviaires; els intents de deturar la circulació dels tramvies donaren lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la violència es desfermà. Barcelona, isolada de la resta del país, es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del carrer, però la revolta, mancada d'orientació política i àdhuc d'objectius concrets, es transformà en un moviment caòtic i incoherent, i manipulada per les directrius ambigües, demagògiques i desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l'incendi d'esglésies i convents, davant la passivitat de l'exèrcit. La manca de suport exterior dels revoltats —per tal d'evitar l'extensió del moviment a la resta de la península, el ministre de governació, La Cierva, l'havia qualificat de separatista—, l'arribada de noves forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita el dia 28. El 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d'agost la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la població civil. La immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall, fou molt forta, però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics d'esquerra, i clausurats més de 150 centres culturals obrers i escoles laiques. L'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia —en qui les autoritats volgueren concentrar la intencionalitat repressiva i exemplar— com a "autor i cap de la rebel·lió", desencadenà una gran campanya internacional de protesta, que fou causa de la immediata caiguda del govern de Maura i de la pujada al poder dels liberals.

Des d'ERC Malgrat el nostre reconeixement a la regidora i al Grup Municipal d'Esquerra a l'Ajuntament de Calella per la iniciativa.

Calella inicia el procés per declarar bé cultural d'interès local el refugi antiaeri del parc Dalmau

Foto: T.M.

En un ple extraordinari convocat per avui està previst l'inici del procés per declarar bé cultural d'interès local (BCIL) el refugi antiaeri que ara no es mostra al públic, però que sí que es vol fer en un futur proper. La regidora de Cultura, Pilar Rocafort (ERC), explica que el BCIL és una condició indispensable per poder avançar en el condicionament de l'espai. «Hem demanat una subvenció de 12.000 euros a la direcció general de la Memòria Democràtica de la Generalitat per poder desenvolupar el projecte i n'esperem una resposta positiva», assenyala. El projecte pensat se centrarà en els primers vint-i-cinc metres del refugi, coberts per rajoles i ben consolidats. «Es tracta d'un refugi sense espais grans, sinó que tot són galeries i, fora d'aquests vint-i-cinc metres, la resta de túnels estan excavats directament a la roca i s'endinsen a la muntanya», diu Rocafort. Les actuacions per obrir el refugi se centraran a garantir les condicions de seguretat especialment en el tancament dels accessos a les galeries, per evitar que la gent hi pugui entrar. També s'hi instal·larà un sistema elèctric que permeti il·luminar la zona i se senyalitzarà adequadament la part visitable. «Som conscients que no es tracta d'un projecte de gran envergadura, però es tracta d'una iniciativa molt important per guanyar en oferta patrimonial de la ciutat», diu la regidora, que hi afegeix que l'espai encara és recordat per molts calellencs que el van haver d'utilitzar quan les bombes queien sobre la ciutat.

Fragment del reportatge de Teresa Màrquez al Punt Diari 26-6-2009