Cal no refiar-se de l'Estat

El ministre de Foment espanyol, en José Blanco, es va comprometre ahir a catalogar el corredor mediterrani com una línia prioritària de les Xarxes Transeuropees de Transport (TEN-T). Molts mitjans de comunicació ho han qualificat com la victòria del corredor mediterrani sobre l'Eix Central pels Pirineus (el que es podria qualificar, també, com la victòria de la raó, dels arguments, de la racionalitat). Tanmateix, m'agradaria que tots fóssim ben conscients que no hem guanyat cap batalla. Que l'únic que ha fet el Govern espanyol és prometre que demanarà que el corredor mediterrani s'inclogui en una llista europea prioritària on, des del 2003, ja hi figura l'Eix central dels Pirineus (a sol·licitud del Govern d'Aznar que, òbviament, es va descuidar totalment d'incloure-hi el corredor mediterrani...). Per tant, a nivell formal, el corredor estaria, com a màxim, al mateix nivell que l'Eix central.

Suposem, doncs, que el Govern espanyol compleix la seva promesa (com us podeu imaginar, això és molt suposar...), i finalment, el corredor apareix a la llista de prioritats que s'ha de definir el primer trimestre del 2011. Llavors farà falta que el Govern espanyol tingui la voluntat política de prioritzar el traçat mediterrani per sobre del del centre dels Pirineus. I siguem sincers, la Comissió Europea pot fixar moltes línies estratègiques, i pot establir molts criteris, però al final, aquests projectes s'aproven si els estats ho decideixen. Fonamentalment, funciona així. No cal que us digui que deixar una infrastructura vital pel país -i per Europa- en mans de la voluntat política del Govern espanyol no ens col·loca en una situació privilegiada...

És cert, tal com informava ahir La Vanguardia i l'Avui, que el Govern francès entén que la millor opció per connectar la Península Ibèrica amb França és a través de Portbou i d'Irun. També és cert que, en plena crisi econòmica, assumir el cost elevadíssim de l'Eix central dels Pirineus (11.600 milions d'euros) seria totalment forassenyat. I també és cert que el traçat pel centre dels Pirineus hauria de salvar desnivells molt marcats (i per tant, no hi podrien passar trens de gran tonatge), que caldria perforar 60 kilòmetres de muntanya, i que no connectaria amb els principals ports de l'Estat espanyol (Barcelona i València). Tot això és veritat. Però compte: no podem menysprear la capacitat del Govern espanyol de construir infraestructures per motius ideològics en detriment dels arguments econòmics. Dos exemples ràpids:

1. La primera línia de TGV que va construir el Govern espanyol va ser la de Sevilla-Madrid malgrat que, per criteris d'eficiència econòmica, senzillament no tenia cap sentit (encara ara no és rendible, i tampoc és previst que ho sigui...).

2. L'Estat espanyol té més kilòmetres de TGV que el francès i, malgrat això, només té el 20% dels passatgers d'alta velocitat de França. Així les coses, s'ha construït una de les xarxes de TGV més grans del món, però cap d'aquestes línies és rendible. Parale·lament, la xarxa de ferrocarril de mercaderies, que aporta molta productivitat, està incomprensiblement poc desenvolupada.

El Govern espanyol és especialista a abocar recursos en infraestructures que no són eficients. Ho ha demostrat reiteradament des de fa molts anys. Sense anar més lluny, com comentava, el Govern d'Aznar va cometre el 2003 el gran disbarat -o més ben dit, va tenir la gosadia- de col·locar l'Eix central dels Pirineus com a eix prioritari per davant del corredor mediterrani. No ens podem refiar gens ni mica de la voluntat del Govern espanyol. Hem de continuar pressionant a favor del traçat mediterrani incansablement. I fins que estigui construït.

Article d'Oriol Junqueras eurodiputat Els verds-ALE. 10-6-2O10

La mesa del Parlament admet el tràmit de la ILP

Amb els vots favorables de CiU, ERC i ICV-EUiA · PSC i PP s'hi han oposat · L'informe encarregat pel Parlament als juristes dictamina que la IP d'Uriel Bertran i Alfons López Tena compleix tots els requisits de la Llei de Consultes.

L'informe dictamina que, tant pel propi redactat d'una i altra IP, com per la justificació jurídica i l'argumentació basada en la Llei de Consultes, la IP de Tena-Bertran és impecable, mentre que la de Vinyals no compleix els requisits mínims. En aquest sentit, la IP presentada de Tena i Bertran inclou una frase introductòria per tal que sigui tècnicament irrefutable fins al punt que Tena va arribar a afirmar que, si la Mesa la tombava, estaria 'prevaricant'.

En vistes a què l'informe jurídic deixa ben clar que la IP de Vinyals no s'adiu a la llei, des de diverses instàncies s'havia mirat de convèncer els seus promotors perquè la retiressin i així es puguin concentrar els esforços en un sol projecte, però sense èxit. Vinyals afirma que no té constància de cap petició per retirar la proposta d'IP, alhora que reitera que aprovar un o altre redactat no és una qüestió tècnica, sinó que depèn de la voluntat política de la Mesa.

Fonts parlamentàries han assegurat que la iniciativa del reagrupat Vinyals es tractava d'una maniobra per intentar desqualificar la llei de consultes populars, però que l'acceptació de la proposta de Tena i Bertran ha deixat sense sentit aquesta intencionalitat'.

Els propers passos
1. Un cop formalitzada l'admissió a tràmit de la IP, la Mesa del Parlament haurà de lliurar a la Comissió Promotora els plecs amb els fulls de signatures.
2. S'han de recollir unes 220.000 signatures (3% de la població) en el termini de sis mesos (ampliables a vuit). S’aprofitarà la Consulta de Barcelona per fer una gran recollida de signatures.
3. Una vegada es presenten les signatures al Parlament i s’autentifiquen, el Parlament de Catalunya ha de convocar un Ple per tal de votar (es necessita majoria absoluta) la convocatòria del referèndum. Aquest Ple se celebraria durant la propera legislatura.
4. Finalment, l’Estat espanyol ha de decidir si autoritza o no el referèndum. En el cas que no ho faci la Comissió Promotora creu que s’obrirà un conflicte polític internacional.

Font:Directe.cat

Catalunya-Quebec

La viceconsellera d’Afers Exteriors i Cooperació, Roser Clavell, i François Turenne, viceministre de Relacions Internacionals del Quebec, han signat el Programa de Treball del Comitè Mixt per a una major acció conjunta aquesta setmana. L'acord, amb el qual ambdós governs es comprometen a tirar endavant projectes de cooperació bilateral durant els propers dos anys, s'hadut a terme en el marc del Sisè Comitè Mixt de Cooperació Quebec – Catalunya celebrat per videoconferència.

La signatura d'aquest programa d'acció conjunta suposa la posada en marxa de més 30 projectes que afecten sectors com la cultura, la llengua, la immigració, el turisme, universitat, economia, recerca, ciència i tecnologia, i alhora implica la incorporació de nous sectors com la joventut, l’esport, la inclusió social, el consum responsable, els processos electorals, el joc responsable, el canvi climàtic, la salut i el treball.

El Programa de Treball del Comitè Mixt assegura, d'aquest manera, el bon compliment de l’acord de cooperació subscrit entre ambdós governs l’any 1996, i demostra el bon estat en el qual es troben les relacions institucionals entre Catalunya i el Quebec. En aquest sentit, Clavell ha manifestat la seva satisfacció pel manteniment de les relacions amb el Quebec perquè "és una de les prioritats del Govern, com queda expressat en el Pla de l’Acció Exterior del Govern de Catalunya que inclou el Quebec entre els països prioritaris de l’acció exterior de Catalunya”.

El català als jutjats s’extingeix

El percentatge de sentències redactades en la llengua del país disminueix per cinquè any consecutiu.

El prestigi d’una llengua es mesura per la literatura que és capaç de generar. El seu ús oral és molt important, però una llengua que no arribi al paper i a la literatura és una llengua amb molt poc futur. Això és el que li passa al català en l’administració de justícia, on està en vies d’extinció, tal com es desprèn de la dada sobre la llengua utilitzada en les sentències inclosa en la memòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya corresponent al 2009.

L’any passat el nombre de sentències dictades pels jutjats i tribunals de Catalunya va arribar a les 250.537. D’aquestes, el 84,1 per cent estaven escrites en castellà, i la resta –un 15,9 per cent– en català. Aquest és el cinquè any consecutiu que hi ha un retrocés en el percentatge de sentències en la llengua del país en relació al total. Un descens constant, imparable, que dibuixa un panorama en què el català porta camí de convertir-se en una llengua testimonial en les resolucions escrites dels jutges.

L’ús escrit de la llengua contrasta amb l’ús oral que se’n fa als jutjats. Una enquesta sobre usos lingüístics va revelar que el 25 per cent dels judicis es fan en la llengua del país, dada que contrasta amb la del 15 per cent de les sentències.

En nombres absoluts, les quasi 40.000 sentències escrites en català que es van fer l’any passat suposen pràcticament el mateix nombre que el 2008 i fins i tot el 2006. Com que l’activitat judicial general no deixa de créixer cada any, l’estancament en l’ús del català és cada cop més evident.

La memòria no defuig aquest tema i subratlla la condició de “minoritari” del català en l’àmbit judicial. Com a solució es proposa fomentar l’aprenentatge de la llengua a través de cursos per a jutges, magistrats, fiscals i secretaris.

El problema no és, però, exclusiu dels jutges i magistrats, els advocats també tenen part de culpa en el fet que els nivells d’ús del català siguin baixíssims. La mostra més evident d’això és l’ús predominant de la llengua castellana en els recursos que es presenten davant la sala civil i penal del TSJC, l’ens que crea jurisprudència sobre el dret civil propi del país, dictat i promulgat pel Parlament. El 2009 la relació de recursos de cassació va ser de 16 presentats en català per 135 en castellà. Pel que fa als recursos de queixa, n’hi va haver un en català per 29 en castellà. Els cinc recursos de revisió i responsabilitat eren tots en castellà.

Pel que fa a les sentències civils que va dictar aquesta sala, 37 es van fer en català i 18 en castellà. Aquestes dades no existeixen en l’àmbit de la fiscalia, on l’ús habitual de la llengua en la documentació que es tramita i es presenta als jutjats és el castellà. L’administració intenta combatre el fenomen amb cursos de formació lingüística, però amb un èxit relatiu. L’any passat un total de 344 persones, entre jutges, secretaris i fiscals, es van inscriure en cursos presencials o d’autoaprenentatge, tant de llengua general com de llenguatge jurídic.


Notícia de Jordi Panyella pel diari Avui 2-06-2010

'Adéu, Espanya'

El documental Adéu, Espanya, que TV3 emetrà dijous a les 21.50, ja pot començar a assaborir-se 'on-line' des de tv3.cat/adeuespanya. El documental, que compara les realitats nacionals de Catalunya, Grenlàndia, Escòcia i Québec, ja pot consultar-se parcialment a la Xarxa, amb una sèrie de breus vídeos on hi apareixen el primer ministre escocès, Alex Salmond, el primer ministre de Grenlàndia, Kuupik Kleist, el jutge del Tribunal Suprem del Canadà Michel Bastarache, i el president de la Fundació Privada Empresaris FemCAT, Josep Mateu, entre d'altres.

‘No podíem permetre que hi hagués la més mínima ombra de dubte de que al...

Un Govern de pandereta.

Davant la notícia, quedem bocabadats!
Davant les nules reaccions, restem indignats!
No coneixen el significat de la paraula dimissió?
Perquè, algú deu ser-ne responsable,oi?


"El govern espanyol ha fet marxa enrere i ha publicat al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) una "correcció d'errors" on modifica la data d'entrada en vigor de la limitació de crèdits als ajuntaments i l'endarrereix sis mesos.

El BOE va publicar dilluns un primer decret que establia que els ajuntaments no podrien demanar crèdits a partir d'aquest dimarts, fet que va provocar les queixes dels consistoris i fins i tot presses per aprovar durant la jornada d'ahir la signatura de crèdits.

Finalment, aquest dimarts la publicació del BOE estableix que la data d'entrada en vigor de la limitació és l'1 de gener del 2011 i que el decret tindrà vigència fins al 31 de desembre del 2011.

Per la vicepresidenta segona del govern espanyol i ministra d'Economia i Hisenda, Elena Salgado, es tracta de la correcció d'un error sense importància. "No té més importància", ha dit Salgado en declaracions a la premsa després de ser preguntada per aquesta rectificació.

"Tots els BOE porten sempre correcció d'errors, tots els decrets, i més un decret llei que és tan complicat com aquest en la seva redacció", ha assegurat la vicepresidenta econòmica abans de participar en el Fòrum Econòmic de Brussel·les.

Així, el BOE d'aquest dimarts estableix una dotzena de correccions al decret, la més destacada de les quals assenyala que on deia "a partir de l'entrada en vigor de la present norma i fins al 31 de desembre del 2011" diu "a partir de l'1 de gener del 2011 i fins al 31 de desembre del 2011"
Notícia apareguda al diari Avui 25 de maig.

DONES I PAU

Enguany es compleixen deu anys de l'aprovació de la resolució 1.325 sobre dones i pau del Consell de Seguretat de l'ONU, que va reconèixer específicament les greus conseqüències dels conflictes sobre les dones i nenes, així com el paper de les dones en la consolidació de la pau. Tanmateix, deu anys després, es segueixen registrant un total de 31 conflictes armats, en els quals la majoria de persones afectades i desplaçades són dones i criatures.

Les dones continuen essent utilitzades com a armes de guerra, violades sistemàticament i sotmeses a tot tipus de vexacions. Durant el 2009, s'ha constatat l'ús de la violència sexual com a arma de guerra en la majoria dels conflictes armats, destacant per la seva especial gravetat la RD Congo, Somàlia, Sri Lanka (est), Colòmbia, Myanmar, l'Índia (Jammu i Cachemira) i l'Iraq.

Efectivament, les dones són víctimes d'un plus de violència. Per això és fonamental que l'ONU faci autèntiques pressions perquè tots els Estats ratifiquin i, sobretot, apliquin els pactes relatius als drets de les dones i infants, que reconeguin la jurisdicció de la Cort Penal Internacional i subscriguin les disposicions en virtut de les quals les violacions i les agressions sexuals constitueixen especialment crims de guerra i crims contra la humanitat. Així mateix, cal que els governs adoptin i apliquin la resolució aprovada enguany per la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona sobre la protecció dels drets de les dones durant i després dels conflictes bèl·lics.

Al mateix temps que són víctimes, les dones també són protagonistes i subjectes de resistència, de mediació i negociació pacífica. Ja al 1938, Virginia Woolf deia que la millor manera en què les dones podien contribuir a evitar la guerra no consistia «en repetir les paraules i els mètodes dels homes, sinó en trobar noves paraules i crear nous mètodes». De fet, comptem amb una genealogia de dones antimilitaristes que, des del feminisme, han lluitat per l'assoliment d'una cultura de pau. Des de Lisístrata, passant per Virginia Woolf, la resistència pacífica de les dones del Grenham Common, la desobediència civil de les Dones de Negre als Balcans, la Ruta Pacífica de les Dones Colombianes, les nord-americanes Code Pink, les Mares i Àvies de la Plaça de Maig, etc. I a pesar de tota aquesta història, les dones en negociacions de pau segueixen essent excloses.

L'assumpció d'una veritable cultura de la pau passa per aquesta representació de les dones en tots els nivells de decisió de les institucions i mecanismes per a la prevenció, gestió i resolució dels conflictes. La inclusió i la plena participació de les dones en les estructures de poder són essencials per al manteniment i promoció de la pau i la seguretat al món.

Per la seva banda, la Unió Europea ha d'esdevenir forta i solidària, amb capacitat real de resolució de conflictes, i ha d'exercir un control rigorós de la despesa militar dels Estats membres, tot rebutjant polítiques d'increment pressupostari en matèria de despesa militar i incentivant una disminució gradual d'aquestes en benefici de programes d'investigació i recerca en favor de la pau. I és que com bé diuen les Dones de Negre: «la guerra té una alternativa: la no-violència i el diàleg contra les massacres i la mort».

Notícies de l’ascensor.

Submergint-nos a l’hemeroteca rescatem aquest escrit aparegut a la primera revista “La teva veu” de març de l’any 1997. El problema de trobar una connexió eficaç i còmoda entre el Barri del Castell i el centre de Malgrat (i viceversa) ha estat present a la vida política local des de fa temps. Ja l’any 97 la gent d’Esquerra feia una reflexió prou assenyada davant la proposta (i en proposta va quedar) de l’equip de govern de construir una escala convencional: l’enllaç –afirmava ERC- ha de ser “d’utilitat i no pas un mer element arquitectònic decoratiu”.

La mateixa reflexió té plena vigència avui, a pocs dies de la inauguració oficial de l’ascensor inclinat que ha d’unir aquestes dues parts del poble. Més enllà de l’acte protocolari i la lògica curiositat que comporta l’esdeveniment caldrà veure de manera més pausada la seva eficiència, rendiment, fiabilitat … en definitiva si haurà estat una inversió enecertada o no.

Ja en el seu moment el grup municipal d’Esquerra va manifestar el seu suport a l’objectiu que es perseguia: millorar l’accessibilitat al Barri del Castell. D’aquí el nostre vot favorable. Però de la mateixa manera vam mostrar-nos crítics amb força aspectes del projecte: impacte visual sobretot a la zona del parc , limitació del nombre d’usuaris/trajecte (450 persones/hora), cost del manteniment i consum energètic…. Però per damunt de tot ens questionàvem i ens questionem si realment aquest projecte està dissenyat per donar resposta al neguit que expressavem a l’inici. La ubicació d’una de les dues estacions a l’interior del Parc del Castell limita, i molt, l’accessibilitat a aquest servei, per horari (el parc té unes hores concretes d’obertura i tancament) i mobilitat. És a dir que probablement serà una eina útil per acostar gent al Parc del Castell (cosa prou important), però no necessàriament ha de suposar una millora notable de la mobilitat dels veïns del Barri del Castell.

Finalment assenyalar com a dada si més no sorprenent que hores d’ara ( a tres dies de la inauguració) encara no s’hagin fet públics els horaris de funcionament de l’ascensor, ni les condicions d’ús….que és el que realment importa als futurs usuaris.

Crisi econòmica: línies vermelles a la retallada

Finalment, Zapatero s'ha vist forçat a proposar un dràstic paquet de mesures per fer front a una crisi econòmica que no va intuir a temps i que ha anat gestionant durant dos anys sense determinació i amb mesures puntuals, sovint extemporànies i del tot insuficients
Zapatero es va adormir. Si hagués esporgat abans les branques ara no tindria pretensions de talar l'arbre, fent descansar tot el pes de la crisi en els més febles i castigant els sectors més desafavorits. La preservació de les polítiques socials i la inversió en infraestructures és una prioritat. És necessari un reajust però no a compte dels drets de les mares, dels pensionistes o dels dependents. Esquerra traça, per tant, una línia vermella en polítiques socials, en pensions, Llei de serveis socials, Llei de dependència i Fons d'Immigració, i en la inversió en infraestructures prevista a l'Estatut. La temptació de fer pagar la crisi als més febles ni és justa ni és pròpia d'un govern espanyol que havia proclamat les polítiques socials com un dels eixos del seu govern. La involució que propicia Zapatero amb les seves mesures és la retallada de drets més salvatge de tota la democràcia.
El sector públic espanyol és improductiu i està sobredimensionat. Per això és necessari que hi hagi canvis en l'estructura de l'administració de l'Estat, tal com ha proposat repetidament Esquerra, que passen per eliminar ministeris. Amb aquesta mesura es produiria un estalvi de 5.500 milions d'euros anuals. Per contra, i malgrat les evidències, s'està fomentant un discurs que culpa de la despesa les comunitats autònomes i que les retrata com una sangonera insaciable. La veritat és que les CA generen només el 2% de l'11% de dèficit públic i el 45% de la seva despesa va destinada a Educació i Sanitat. Esquerra proposarà la restitució de l'Impost de Transmissions Patrimonials per a aquells patrimonis superiors als 600.000 euros, una mesura de justícia redistributiva en un context de crisi. També cal gravar les grans corporacions.Els beneficis de la companyia elèctrica Endesa s'han triplicat l'últim any. A més, cal insistir amb fiscalitzar el sistema financer. És intolerable que després d'haver injectat 100.000 milions de diner públic l'aixeta del crèdit segueixi tancada. Com també és imprescindible presentar batalla al frau fiscal. Hi ha més de 90.000 milions d'euros en economia submergida, i 25.000 milions aflorarien si l'agència tributària exercís una acció inspectora eficaç.