OrigensEn plena Revolució Industrial, el lloc de treball de la majoria de persones es va desplaçar cap a les fàbriques de les ciutats. Tot i que al camp les condicions eren dures, la nova situació era encara més precària: l’obrer treballava més de dotze hores diàries, i pràcticament no podia descansar. A més, els nous treballs en cadena exigien a tothom el mateix esforç, les dones, avis i nens havien de ser tant rendibles com qualsevol altre. A finals del segle XIX Chicago era la segona ciutat més important d’Estats Units i, cada any, arribaven milers de camperols buscant feina. Aquests treballadors/es es van començar a unir i, el 1884, es va celebrar a la mateixa ciutat el IV Congrés de l’American Federation of Labor. Allà es van establir les reivindicacions més urgents per tenir una vida digne: «vuit hores per la feina, vuit hores per la son, vuit hores per la casa».Per recollir les queixes dels obrers, el president dels Estats Units, Andrew Johnson, el 1886 va promulgar la llei Ingersoll, en què s’obligava les empreses a aplicar les vuit hores com a jornada diària. Però no es va complir en la majoria de llocs i els sindicats van organitzar vagues i manifestacions.
L’1 de maig del mateix any més de 200.000 treballadors van iniciar una vaga a tot el país. Però Chicago era el lloc on la precarietat era més evident i les mobilitzacions van seguir tres dies més. Els problemes van arribar el dia 3 quan uns policies, sense avisar, van començar a disparar un grup de gent i van matar sis persones. El dia següent, en senyal de protesta, es va convocar un acte al parc Haymarket. Una bomba llançada per un desconegut va matar un policia. Els agents no s’ho van pensar gaire a l’hora de respondre: van disparar indiscriminadament i van matar i ferir de gravetat un nombre encara desconegut de manifestants. Aquest fet va marcar un abans i un després, i la majoria de patronals van accedir a establir la jornada de vuit hores. La lluita no havia estat gratuïta. Més tard, al Congrés Obrer Socialista de 1889 de París, es decidí que, en homenatge als màrtirs de Chicago, el Primer de Maig seria el Dia Internacional dels Treballadors.
L'1 DE MAIG de 2009
Aquest 1 de maig arriba en un context extremadament complicat per als treballadors d’aquest país. La crisi econòmica que s’ha generat a nivell mundial ha deixat al descobert les febleses i injustícies d’un sistema. Avui ja són 625.000 els treballadors que es troben a l’atur al Principat, i aquesta xifra no ha parat de créixer en el darrer any. Davant aquests fets resulta més necessari que mai ampliar i garantir els drets socials dels treballadors, en cap cas retallar-los com han defensat algunes veus. Resulta imprescindible un canvi estructural de model, que posi les bases per sortir de la crisi, però també és necessari donar resposta als problemes immediats al que han de fer front molts persones que s’estan quedant sense feina o estan trobant-se amb dificultats per pagar el lloguer o la hipoteca.
Basat en l’especulació i l’enriquiment d’uns pocs. El discurs neo-liberal que defensava que el mercat era la solució a tots els mals ha estat derrotat. Als Països Catalans, hem acabat patint un dels increments d’atur més importants.
L’Espoli fiscal al que estan sotmesos els Països Catalans comporta una manca de recursos que en els moments actuals resulten més necessaris que mai. Precisament en un context de crisi com l’actual els independentistes hem d’assenyalar més que mai els costos que ens comporta estar sotmesos a Espanya. En aquest context resulta encara més greu el retràs amb el que el Govern Espanyol està tramitant el nou finançament del Principat. Som conscients que fins el dia en que no siguem un Estat i puguem gestionar plenament els nostres recursos tots els models seran simples pedaços, però també som conscients que no podem esperar ni un dia més per començar a corregir aquesta sagnia. Perquè la manca de recursos és tradueix en menys cursos de formació laboral, en menys ajudes a l'habitatge… en definitiva en menys mitjans per poder ajudar els nostres treballadors de forma digna.
